HECHO Y DESHECHO EN CASA
SALA 1
L’exposició s’inicia amb dos documents de l’etapa conceptual de Ferran García Sevilla, redescoberts recentment de manera casual després d’haver-se donat per perduts, que introdueixen adequadament alguns dels temes que actualment el preocupen.
Es tracta de dues fotografies en què es dibuixen amb llumins uns rastres de llum, o de foc, que semblen sortir dels ulls de l’artista. Davant dels seus quadres recents, com el díptic de color vermell que l’any passat es va exposar a la Fundació Pilar i Joan Miró de Mallorca —i que continua la sèrie de pintures que va presentar al Pavelló Espanyol de la Biennal de São Paulo l’any passat—, aquestes imatges esdevenen metàfora d’un enteniment de la pintura —la imatge— com a plasmació de múltiples energies.
Aquestes energies es converteixen en una nebulosa de degoteigs i línies ràpides superposades que crea un volum incorpòri i vibrant de naturalesa metafòrica. Probablement ens diuen que allò inefable és impresentable més enllà d’uns moviments fràgils i nerviosos que són una mena de constatació de la seva recerca. D’aquesta manera, el que aparentment és una abstracció es converteix en símbol d’una empresa tan tràgica com absurda perquè, si hi ha un secret, aquest romandrà indesxifrable.
SALA 2
En els darrers anys, Ferran García Sevilla ha incorporat al repertori de músiques que sempre escolta mentre treballa les textures rítmiques i palpitants de la música techno, les quals es relacionen, en última instància, amb tràngols i experiències rituals. En les seves obres recents, la repetició celebratòria de gestos, formes i colors pot veure’s com un ressò de les estructures rítmiques i melòdiques d’aquestes músiques electròniques de ball.
Les superfícies dels quadres que constitueixen aquí un segon i compacte grup d’obres es caracteritzen per estar recobertes d’elements repetits amb formes que suggereixen llumins, estels o espermatozoides verticals. Aquests elements formen una imatge mural que remet a una pluja de focs que només arriben al cel durant un instant abans d’esvair-se després tan immediatament com irremeiablement. L’artista sembla suggerir així, novament, que les veritats definitives són impossibles i, a més, que la pintura és simplement pintura.
SALA 3
Ferran García Sevilla persegueix sempre l’ambigüitat, havent trobat en l’abstracció, en aquests darrers anys, un terreny perfectament apropiat per a ella.
Els seus darrers quadres defugen tant allò metalingüístic —una pintura musical, que és només forma pura— com allò narratiu —cap on tendeix el representacional—. En lloc d’això, intenta que la pintura, i només amb els seus atributs, parli de les seves limitacions i de les seves possibilitats, de què és i de què es pot fer amb ella.
