PROPUESTA PARA UNA COLECCIÓN. GENERACIÓN DE LOS 80
La Galería Miguel Marcos ofereix en aquesta exposició una exhaustiva col·lecció de pintures seleccionades entre els fons que posseeix la galeria, totes elles obres de primer nivell que il·lustren la dècada dels vuitanta, una època que va suposar el retorn a la pintura i al color davant l’aposta conceptual dels anys setanta. Alguns exemples memorables ja es van poder veure a l’exposició Los años pintados, comissariada per Juan Manuel Bonet, celebrada l’any 1995 a les Drassanes Reials de Barcelona. En paraules del mateix Bonet, aquesta dècada “pintada” representa el tercer gran moment de la història de l’art del segle XX al nostre país, essent els altres dos els anys vint, amb l’avantguarda parisenca, i els anys cinquanta, amb la generació abstracta.
Miguel Marcos sempre ha defensat la generació aquí evocada, que és la seva. Disset artistes la representen amb una gran disparitat d’estils i obres. Juan Antonio Aguirre, Carlos Alcolea, Carlos Franco i Manolo Quejido donen testimoni de la intensitat de les propostes neofiguratives madrilenyes.
Paral·lelament, a Saragossa i Barcelona sorgia la “pintura-pintura”, més abstracta i radical, amb referents en l’abstracció nord-americana dels anys cinquanta i la pintura francesa dels setanta, que apreciem en les obres de Xavier Grau i José Manuel Broto. Alfonso Albacete, Miguel Ángel Campano i Juan Navarro Baldeweg assoleixen una primera maduresa a finals dels anys seixanta. Albacete provenia de la figuració política, amb la qual va trencar. Campano, de formació geomètrica, es va acostar a París a la pintura-pintura. Navarro Baldeweg, un dels grans noms de la nostra arquitectura, també va retornar a la pintura i al color.
Santiago Serrano va desenvolupar a Madrid propostes abstractes molt personals i subtils. Víctor Mira, únic pintor de la generació inscrit en la nostra tradició negra. Menchu Lamas, Antón Patiño i Antón Lamazares, entre l’eufòria pictoricista dels vuitanta i el salvatgisme alemany, pertanyen al nucli inicial d’“Atlántica”, el primer moviment important de l’escena gallega de la postguerra.
Miquel Barceló, Ferran García Sevilla i José María Sicilia constitueixen un exemple de com es va assimilar a Espanya, d’una manera creadora, el neoexpressionisme alemany i la transavantguarda italiana. Barceló, matèric i figuratiu; García Sevilla, exconceptual retornat a la pintura a començaments dels vuitanta; i Sicilia, que evoluciona des de l’expressionisme cap a una gran passió pel sublim.
