BROSSA QUATRE EMPLAÇAMENTS

1. Joan Brossa – Emplaçament en dues parts (1998), mesures variables

I Realitat

A Realitat, una corda penja d’una politja i els seus extrems toquen a tetra. Ens parla de l’actitud realista, del seny i dels qui toquen de peus a terra, de la mentalitat de l’homo faber, de la feina com a producció, del domini de l’home pràctic, de l’economia i del pes de la feixuga quotidianitat, des del materialisme i el positivisme.

En el poema Realitat, una cuerda pende de una polea y sus extremos tocan al suelo. Nos habla de la actitud realista, del «seny» y de quienes tocan de pies en el suelo, de la mentalidad del homo faber, del trabajo como producción, del dominio del hombre práctico, de la economía y del peso de la cargante cotidianidad, desde el materialismo y el positivismo.

II Somni

A Somni, la politja està enlairada en el mateix punt, però sense corda, gairebé suspesa en l’aire. És l’expressió genuina del somni, com a metàfora del vol.  ALA és el mot que dona volada al poema. Una «A “ reposa sobre una antiga gibrelleta de les anomenades «Don Pedro», com un barret de copalta a l’inrevès; l’altra «A» s’asseu en una cadira. La «L» resta agafada a la politja, com un suspir. El triangle dels tres elements configura l’acció d’emprendre el vol amb el somni enfront de restar assegut a la cadira o a l’orinal veient la vida como passa. Com el doble rostre de la màscara teatral -la rialla i la tragèdia-, en aquest poema doble es contraposen dues actituds davant la vida, la realista i productiva o la creadora, improductiva i màgica, guiada pel somni. La corda és a la ment de l’espectador en ajuntar les tres lletres.

2.  Joan Brossa – Emplaçament, Crisi (1998), mesures variables

Un llençol penjat amb agulles d’èstendre la roba ens mostra una taquilla de teatre dibuixada al mig.

La crisi no és evidentment económica -per la taquilla no paren d’entrar diners-, sinó d’idees que es posen en escena. La crisi és de creació. El teatre ha entrat en el malentès de la cultura de l’espectacle, que és la del diner; però la màgia del teatre, la poesia de l’escena  s’ha perdut. Quo vadis teatre?

3. Joan Brossa – Emplaçament, Caront (Concebut el 1994. Realitzat el 1998), mesures variables

Una barca reposa al terra sobre paper de confetti de diversos colors, il. luminada per una llum de sobretaula. Barca i llum són la posta en escena -gairabé teatral- de la taula del burócrata que fa honor a la vida de Kafka.

És la barca de Caront, el barquer que traspassa els morts d’una riba a l’altra del riu. Avui, tots els «morts» passen per la taula del buròcrata, del funcionari. Els morts, tant en un sentit real com figurat, són de sobretaula.

La major part dels assumptes rellevants es despatxen a la taula del buròcrata, sempre il.luminada amb bombetes de pocs vats. És com si el fet màgic de la vida i la mort  bagués desaparegut per deixar pas només al tràmit.

4. Joan Brossa – Emplaçament, Interior a l’interior (Concebut el 1994. Realitzat el 1998), 233 x 117 x 117cm

El màgic Partagàs tenia una gàbia que s’assemblava a aquesta.  Primerament la mostrava buida i després hi feia aparéixer una noia.

Metàfora de la persona, aquesta gàbia que respira entre reixes guarda a pany i clau allò més preuat: la psique, l’ànima, simbolitzada per un peix roig viu, tancat en la membrana d’una peixera que reposa sobre una taula vetllador, la qual dóna al moviment del peix un aspecte mecanicista. L’ànima de la persona, la part viva, resta empresonada en un medi que és d’una altra naturalesa, El peix ens remet als vestigis d’una psique d’estadis humans anteriors, per tal com recorda Magí A. Cassanyes: «En el nostre cervell es deuen trobar així mateix certes esquerdes i replens corresponents a aquesta manera de pensar, així com en la forma de certs òrgans humans es deu trobar vestigis de l’ estat pisciforme» (Vers la màgia», «D’Ací D’Allà», número extraordinari, hivern de 1934). El poeta convida a la introspecció d’estats pretèrits de l’ànima, en un acte de reconeixement de la psique com a espai del nostre cervell destinat a les idees i a la subtilesa.

5. Joan Brossa – Diana (Concebut el 1996. Realitzat el 1998), 95 x 141 x 71cm

Una butaca entapissada en vermell, amb el tipus de roba emprada en les butaques d’un teatre d’òpera, es dedica a la mentalitat passiva, a la gent anomenada «patata de sofà», que s’ho empassa tot vingui d’on vingui, però, sobretot de la televisió. Tres fletxes clavades al respatller són l’arma assassina d’aquest tipus d’actituds que adotzenen les persones i que emboiren i maten la seva capacitat de pensar.

6. Joan Brossa – Foguera (Concebut el 1997. Realitzat el 1998), 30 x 40 x 30 cm

Prop d’un radiador calent, reposa una feixina de llenya i, al damunt, una carta de tarot amb la imatge del dimoni, artífex diabòlic d’aquest ardor profunda que es filtra a totes les cases, símbol de l’infern. Cada casa és un infern, diu la dita popular.

Pilar Parcerisas