APOLOGÍA DEL ÉXTASIS

REFLEXIÓ SOBRE LA COMUNITAT DELS 12 (L’Últim Sopar):

Els dotze el van veure trossejar un pa i donar-ne un bocí a cadascun. Aquest és el meu cos, diuen que va dir, però no seria veritat sinó yuta per a l’èxtasi. Després els va donar vi per beure assegurant que es tractava de la seva pròpia sang.

Jesús és, des d’aleshores, el camí cap al menjar i el beure. I aquests, símbols d’experiències personals i sobretot comunitàries. Carn blanca de pollastre associada amb el peix per als banquets, per tant, peix en la saliva dels dotze en el sopar unificador, on el diví va dissoldre el seu jo en una renúncia de conquesta.

Sopar on el xaman va preparar el beuratge al·lucinogen, perquè els 24 ulls dels corbs savis miressin a través de la seva ferida, trencant en trossos l’icona clàssica i llepada del sopar com a imatge del bon cuinar.

Víctor Mira

MOODS:

Sóc Marilyn Monroe confinat en l’art com ella en la benevolència espiritual de la seva carn. Memòria que crema dolorosa, arrencant imatges del trauma que va fer de l’artista un delinqüent que, solitari, testimonia despullat.

Sóc Marilyn Monroe mirall alliberat que en la solitud de la Quinta del Sordo acoloreix les pintures negres amb el seu rímel, el seu coloret i el seu llapis de llavis.

Mirall net de distorsions on es revela la metafísica de la carn abandonada, com una veu despullada que desprèn, com a perfecció artística, un perill de mort.

Mirada enamorada que testimonia despullada. Artista sense xarxa. Artista sense trinxera. Art que sobreviu en l’aura de l’artista.

Imatges inabastables que, com afirma Porfino, es generen en la ment a partir de l’aigua, contradient la idea que la naturalesa de l’artista és de base epilèptica.

Perfum de l’ànima que sorgeix d’unes pintures que, com diria Beethoven a Schindler de si mateix, han passat pel bullit, el cuit i el rostit.

Víctor Mira

IMATGES BINOCULARS:

Aquestes pintures són el resultat d’una visió que consisteix en una convergència simultània de dos eixos visuals que es fusionen, per un acte psíquic cerebral, en una síntesi unificadora de les dues imatges perifèriques.

Llum i ombra que som sostinguts en la constància del viure quotidià.

Víctor Mira

Munic, 2002