TIERRAS

Santiago Serrano (Villacañas, Toledo, 1942) va iniciar la seva trajectòria artística a Madrid als anys 70, juntament amb un grup d’artistes que van protagonitzar el retorn a la pintura com a pràctica dominant. Des d’aleshores i amb un ideari estètic propi, ha manifestat, en la totalitat de la seva obra, la seva fidelitat als camins de l’abstracció, que conrea sempre amb un llenguatge auster i amb una gran puresa formal i cromàtica.

Armando Montesinos analitza les seves darreres obres: “Els quadres i dibuixos de les seves sèries més recents, que componen aquesta exposició, són díptics: dos quadrats que formen un rectangle. Mentre les vores horitzontals del paper o del llenç mantenen una continuïtat tot just interrompuda per la fisicitat del tall d’unió entre els dos quadrats, aquest tall se suma a les quatre vores verticals per generar unes particions estables i homogènies del rectangle que plantegen una discontinuïtat del camp pictòric.

… Des de fa temps l’artista utilitza en els seus quadres una estructura subjacent que li serveix d’ancoratge, no per permetre-li variacions sinó, precisament, per desviar-se’n i poder desenvolupar, en un mateix terreny conceptual, plantejaments perceptius diferents. Aquesta estructura és una mena de T ajaguda que, mitjançant els desplaçaments dels seus elements vertical i horitzontal, actua com una espècie de frontissa que construeix l’espai del llenç.

Així, en el camp d’acció format pels dobles quadrats descrits més amunt hi inscriu la T ajaguda, que produeix noves particions, simetries, ecos i rimes estructurals, que convoquen —sense arribar mai a concretar-se, ja que tenen més a veure amb la percepció d’extensions de superfície que no pas amb espais arquitectònics— presències de llindar i d’horitzó, que són, al seu torn, activades, anul·lades i tensades per les zones de color. Aquestes, construïdes amb matisacions tonals mil·limètriques, posen en joc intenses tangències harmòniques, subtils cristal·litzacions, condensacions tant geomètriques com orgàniques. La pintura seca, aspra, que tanmateix arriba en ocasions a una qualitat vellutada; l’ús del pigment com a pigment, és a dir, com a matèria primera primigènia; l’eficàcia dels negres, de vegades de grafit pur; tot això crea una opacitat densa i atmosfèrica.”