2002

El crític Jaume Vidal Oliveras aprofundeix en l’obra de Grau (Barcelona, 1951):

Formalment, Xavier Grau fa pensar en els abstractes americans. La seva aparenta ser una pintura espontània, del gest i del color. Però això no és tot, perquè si l’efecte és d’una gran frescor i immediatesa, al mateix temps la seva pintura respon a una idea d’estructura i composició.

Xavier Grau construeix el quadre en un procés de superposicions: els traços i els plans de color se superposen en aplicacions successives de manera que el resultat final deixa entreveure les diferents capes de pigment que s’han anat sobreposant.

La seva pintura és una successió de pells que se superposen; un procés de correcció o redefinició en què l’últim traç és reelaborat per un altre de posterior.

Tot i que en les seves darreres obres s’hi observa un canvi de rumb, fins ara un dels aspectes més significatius han estat les veladures. I un fet al qual no s’ha prestat gaire atenció és que Xavier Grau utilitza la pintura com ho podria fer un mestre venecià. La peça més important de l’exposició, el tríptic titulat Trinomio, és un exemple d’aquesta pintura de transparències, de matisos, de difuminats i de matèries que es desfan. En aquest procés de capes de pintura superposades, Xavier Grau dilueix formes i traços. D’aquí prové aquest efecte de profunditat atmosfèrica d’algunes de les seves obres, i també aquesta opacitat i misteri que posseeix la seva pintura.