THE WASTE BLACK

SALA 1
Set creus de fusta invertides, al·legoria dels pecats capitals, aixafen brutalment grans dibuixos de 100 x 70 contra un sòcol d’ornamentació pagana. Es pretén una reflexió sobre la impossibilitat de la representació, sobre l’absència de certeses des d’on pensar el món. La fulla blanca de 100 x 70 serà sempre el refugi de la nostra memòria, el recipient on abocar la nostra experiència, encara que es tracti d’una experiència i d’una memòria totalment esclafades i calcinades, i així completament anihilades. La Corona de llapis està composta per 180 llapis, per 180 instruments de l’artifici amb els quals s’ha intentat representar el món; són el testimoni del sacrifici inútil.
No podem representar el món perquè ja no som capaços de reconèixer-ne la forma. Els tres estudis per a la Mort du peintre estan pintats amb carbó i cendra, últims estadis de la combustió de la matèria, matèria que en la seva última possibilitat encara té capacitat de generar el traç, de configurar, de donar nom. Són imatges tacades de semen, és l’autoretrat definitiu.

SALA 2
Són (pretenien ser) els retrats del Jesús del Gran Poder i del Crist de la Sang. Representació d’una representació que, en el procés de construcció del rostre, pateix un trencament que obre l’abisme de la creença; ja només podem reconèixer la corona d’espines i, a partir d’aquí, certificar la impossibilitat de fer una imatge que coincideixi amb un mateix. El rostre es geometritza, la trama racional domina la superfície i estableix un vincle híbrid entre dos antagonismes: entre el món del pensament i el món de la passió. Finalment, una imatge no és més que un coàgul d’experiència incomunicada. Les columnes aixafen els rostres. Els rostres tenen banyes i les banyes són desitjos fossilitzats, un compacte del no realitzat, de les frustracions. Són columnes que no sostenen res, només aixafen uns rostres (autoretrats) que ja no poden veure, que han perdut la seva capacitat de veure i, per tant, la seva capacitat de nomenar.
El sagrat ja no són les coses, sinó la revelació d’un mateix en les coses.

SALA 3
La sèrie L’arbre de Piet pretén un acostament a l’entorn teòric de l’abstracció pura. L’arbre sagrat sobre les branques del qual s’articula la reflexió que conduirà l’objecte al grau zero de la seva representació i, per tant, a la seva dissolució definitiva. Aquest és el diàleg fonamental entre natura i pensament. Un cop ordenades les branques de l’arbre, només queda l’esperança del paisatge en la germinació de l’estructura geomètrica, encara que possiblement no sigui res més que un paisatge calcinat, erm. I així, les flors només sobreviuran si són regades amb tinta negra que permeti representar-les una vegada i una altra, fins a l’infinit.