SOMBRAS DE HUMO

Si durant els darrers anys van ser sèries com Abanderado, Llaves o Orillas les que remetien a una lògica seqüència experiencial de les facultats de la superfície pictòrica, per presentar identitats plàstiques consistents però no tancades, mitjançant l’ús gairebé exclusiu de particions, prenent matèria i forma com a instruments d’un projecte pictòric en constant transformació, en els anys recents el trinomí línia, pla i color estableix noves i poètiques interrelacions, on l’essencialitat formal continua guardant els secrets d’aquesta obra total mai del tot acabada.

L’harmonia que destil·len aquests nous quadres de Santiago Serrano, agrupats ara en la sèrie Sombras de Humo, respon a una evolució que, en el cas d’aquest artista, no ha estat necessàriament lineal sinó coherent amb la seva conjuntura personal, a través de la qual el pintor recupera aspectes del passat i del present en un constant anar i venir dins d’un territori sempre vinculat a l’abstracció.

Com és habitual en les seves obres, la geometria organitza l’espai bidimensional del quadre; tanmateix, és el color i els seus matisos el que dona vida a l’obra. Així, és de nou el color el rei indiscutible en les obres de l’artista manxec, i d’ell se serveix per crear camps d’una enorme subtilesa cromàtica, dividits per la línia recta.

A diferència de sèries anteriors, però, ja no interessa tant la reiteració modular derivada d’una figura geomètrica determinada, sinó la recerca d’aquest equilibri a través de pigments diluïts o condensats en àmbits quadrangulars que es complementen de manera natural, sense tensions artificials. És el desenvolupament fluid, gens forçat de la pintura, la suavitat dels tons trencats i la seva capacitat de crear atmosferes: grisos, ocres, marrons, esquitxats de negres pissarrencs; és també la gran capacitat de provocar emoció a través del pigment i de portar l’espectador fins a l’infinit d’una superfície que s’estén en profunditats interiors, el que realment commou d’aquestes peces. En aquest paisatge fragmentat físicament i mentalment, la pintura es representa a si mateixa sense necessitat de suports externs.

D’altra banda, l’evocació, ja sigui mitològica, poètica o filosòfica, és un joc al qual no renuncia l’esperit artístic de Santiago Serrano, sempre que no estigui renyit amb l’economia de mitjans en què es fonamenta tota la seva creació; això exigeix un compromís ferm amb si mateix i amb l’art. És a dir, la bellesa entesa des d’un prisma reduccionista que alhora abraci la poesia i l’elevació de l’ésser humà, manifestació sublim del sentiment.