EL MAR DE LA CHINA
Al mar de la Xina meridional, unint el golf de Bengala i el mar de Java, entre la península de Malàisia i l’illa de Sumatra, s’estén un llarg estret marítim, refugi i assentament d’una gran població flotant, tan nombrosa que podria confondre’s (en contemplar-lo des del cel) amb l’avinguda principal de qualsevol ciutat bulliciosa.
Fa anys el vaig poder veure durant uns minuts a través d’una finestreta ratllada d’avió, volant entre dues llums, a la tornada d’una llarga estada a Indonèsia. D’una banda, la nit ja tancada; els milers de vaixells o cases o coses flotants reflectien les seves llums artificials en la foscor d’un mar confós amb el cel (sense horitzó intermedi). De l’altra, la llum esmorteïda del crepuscle s’estenia sobre l’aigua amb dificultat, xocant amb vaixells, deixalles i petits illots. Cap al centre, el mateix mar, aquí transparent, deixava veure el seu fons, d’aspecte misteriós i complex.
Aquesta imatge fugaç va quedar tan gravada en la meva memòria que no només va desplaçar qualsevol altra visió més pròpia d’aquells paratges (com les palmeres cocoteres, els esculls, les ofrenes, els caps tallats o les danses exòtiques), sinó que, un cop tornat, quan em vaig proposar incorporar a la meva obra temes o formes extretes de les vivències en aquells mons i (per què no) establir diàlegs nous amb aquests assumptes orientals que tant han influït en l’art occidental i dels quals, malgrat tenir-ne notícia, sempre havia mantingut llunyans, no vaig veure cap altra opció possible que convertir-la en argument principal d’aquesta sèrie de pintures.
En la primera, un nocturn en què els vaixells, com lluernes confoses, es reflecteixen sobre la superfície negra i opaca, vaig tenir la sensació que oblidava alguna cosa; aquell “alguna cosa” va aparèixer per si sola en fer uns dibuixos sobre paper transparent i repintar sobre altres quadres: era el fons, un fons de mar, un paisatge natural semblant a altres que ja havia pintat abans, encara que aquesta vegada amb una altra perspectiva i sense construccions humanes visibles, sinó esquitxat per tot un conjunt de restes, desastres, oblits casuals o altres objectes voluntàriament naufragats. A sobre hi podien flotar uns vaixells que expliquessin noves batalles, tan aparentment aliens als teoremes de la física clàssica com al que romania enfonsat sota els seus peus, ja fossin fragments d’una vella pintura, un poema de Li Po, música gamelan o l’esquelet de Moby Dick. I com a unió entre les dues situacions, una veladura que controlés la llum, que actués com a rellotge i calendari, deixant veure o ocultant la profunditat segons l’opacitat o el color escollits. Manipulant les tres capes, com situacions independents i superposades, vaig aconseguir elaborar aquests quadres en forma de partitures musicals, interpretables a voluntat de l’espectador. Pel que fa al títol El mar de la Xina, sóc conscient que, aplicat al que jo vaig poder contemplar, és inexacte (si es consulta un atles geogràfic); tanmateix, recordo que el vaig triar abans de començar a pintar, ja que probablement des que llegia novel·les d’aventures de jove, el nom mític apareixia al meu cap quan imaginava territoris tan llunyans o inexplorats com aquestes pintures, que oculten tant com mostren, on una capa transparent de color pot ser l’arma per definir un espai que es resisteix als mètodes de la perspectiva per no tenir línies ni horitzons, i que adopten un punt de vista de total verticalitat, com en un picat cinematogràfic, pres des d’un trampolí abans de (amb una pirueta mental) saltar i submergir-se, joiosament, en aquestes marees orientals sovint incomprensibles, amb l’esperança de trobar tresors estranys, però amb la inquietud pròpia de qui neda en ones desconegudes després d’haver-se criat en les aigües familiars del Mediterrani.
Post scriptum
No he tornat a sobrevolar mars orientals, de manera que no he pogut comprovar quina relació existeix entre els quadres pintats i el paisatge que va intervenir com a model fugaç de la seva creació.
Els meus vols transmarins dels darrers temps (i, per tant, les úniques vistes en vertical d’un paisatge aquàtic) han transcorregut sobre aigües més properes, com les de l’Egeu, el Màrmara o el Mediterrani; en aquest darrer cas (el més freqüentat), i en el temps que permet el gir en redó de l’avió del pont aeri a les proximitats de Barcelona, iniciant l’aterratge, de vegades m’he descobert buscant en els vaixells posats sobre la superfície de l’aigua que allà baix passava vertiginosament sota els meus peus (contra rellotge i a cop de vista), la solució a certs problemes entre brillors, reflexos i ombres provocats per vaixells de ficció sobre un llenç.
Penso que aquestes noves visions hauran introduït, a la seva manera, variacions en els darrers quadres, aquests que s’exhibeixen aquí i ara, potser no tant en les coses flotants que podrien ser de qualsevol lloc, com en la llum, ara més domèstica, però sobretot, a baix, en el fons on apareixen éssers animats i pul·lulen els anomenats desapareguts juntament amb les restes d’antigues batalles, ni perdudes ni guanyades ni oblidades per sempre.
Alfonso Albacete
