SIN CONSUMAR, SIN NOMBRE, SIN SALIDA
Després d’assumir que, en la mesura que soc jo a qui correspon ser el subjecte, tot allò que no soc jo/subjecte és una altra cosa/objecte, s’estableix un senzill torn de preguntes que donen peu a una composició de lloc segons la qual s’afirma, es nega o es dubta de l’existència d’un objecte. Podria estar dubtant de l’existència d’aquest meu llapis de grafit amb el qual començo a exposar públicament els meus dubtes sobre l’existència de l’objecte Quejido. Ben bé podria, és clar, i dubtar fins i tot de la meva pròpia existència. Però una decantació senzilla m’ha permès despullar els dubtes sobre l’existència del llapis (els que recauen sobre la meva pròpia existència són un altre tema). No així en el cas de l’objecte Quejido, sobre l’existència del qual, donat el seu joc esquiu amb les meves preguntes, ha caigut el meu dubte. Per a qui convingui, considero oportú enumerar i transcriure les fases d’aquesta reflexió pública on es dubta de l’existència de l’objecte Quejido.
PRIMER: DE LA NATURALESA (O LA CONSTITUCIÓ D’UN OBJECTE)
Vaig arribar a la conclusió que això és el meu llapis perquè el vaig veure néixer i perquè, a més, després del seu naixement, una sèrie d’esdeveniments es van succeir per posar ordre i constituir la seva biografia. Jo, després és meu, vaig comprar en un espai especialitzat, una papereria, un objecte llapis de fusta, ratllat en negre i groc, amb una llarga mina de grafit i tatuat en un extrem amb les grafies GERMANY STAEDTLER NORIS 120 2HB. Havia nascut el meu llapis. La seva mida, en néixer, era de 17,5 centímetres, dels quals he anat consumint més de tres quartes parts, per la qual cosa aviat deixaran d’acompanyar-lo els esdeveniments. El seu naixement i la seva biografia li han donat una naturalesa amb la qual satisfer el primer requisit per a la seva existència.
Doncs bé, també l’objecte Quejido ha nascut i li han anat succeint coses, esdeveniments o avatars. Sembla que té una naturalesa concreta. Així almenys m’ho demostren aquests papers de to autobiogràfic que algú va deixar sobre la meva taula de treball i les pintures, els poemes, teles, cartells i escrits que semblen il·lustrar aquesta biografia.
“Vaig néixer a Sevilla el 12.12.46 i la família es va traslladar a Madrid el 1960. Tenia 17 anys quan el meu germà Enrique i jo vam començar a conèixer a Madrid obra dels pintors espanyols dels anys 50, cosa que va renovar la nostra gran curiositat per la pintura moderna i ens va posar al corrent de les últimes coses que es feien per aquí el 64. (…) em va impressionar l’obra de Saura (…)
El POP es donava a conèixer i les notícies, encara que mínimes, em van sorprendre. Vaig comprendre el “gust dada” (…) Rauschenberg, J. Johns, i Arman i especialment Wesselman (…) Anteriorment el Tàpies dels objectes m’havia indicat, igual que Millares, quina era la direcció del flux en aquests plantejaments (…) Velázquez al Prado se’m va presentar com el punt més fort proposat en pintura. Després d’ell, la llarga cadena encapçalada per Goya, de l’assalt a la raó (…) arribaven notícies dels anys optimistes de la Bauhaus (…) Ens vam trobar Marisol i jo, i després de les primeres obres geomètriques vam començar el treball de les Sèries (…) Això sorgia al mateix temps de les meves lectures del que anomenem filosofia en general i ciència en particular; una gran atracció espiritual va produir en mi el que anava coneixent de la cultura oriental, sobretot el Zen (…) coneixements matemàtics mínims i una lògica sana, lògica aquesta que s’inscrivia en el curs de l’obra i que és el substrat lingüístic bàsic del meu fer (…) 1974 (…) Dürer, el Surrealisme i Velázquez-Tohaku, tots punts emanants del somriure leonardesc. Dolor, onirisme i ocultació (…) Fins aquí he intentat “narrar” ordenadament alguna cosa que en si no se sotmet a cap disciplina (…)”
Potser aquestes paraules que subratllo amb el meu llapis de grafit siguin l’única evidència que l’objecte Quejido existeix. Però no per elles puc tenir la certesa que l’objecte Quejido tingui una existència. Veuran, tal vegada només existeix en la imaginació d’algun meticulós dramaturg capaç de construir una biografia versemblant, donar-li un lloc d’origen, atorgar-li una naturalesa gairebé palpable i ser prou animal (en el bon sentit) per abandonar-lo en un escenari verista perquè actuï segons uns dictats prèviament maquinats. Potser l’objecte Quejido no sigui més que un personatge meticulosament construït i encaixat, així que he de seguir dubtant.
SEGON: DE LA CONDICIÓ (O COM RECONÈIXER UN OBJECTE PER LES SEVES MANERES)
Recordo una faula feroç sobre la condició dels objectes. Un dia, quan el bosc es va veure inundat per unes pluges torrencials, un escorpí va suplicar a una granota que, portant-lo sobre el seu llom, l’ajudés a creuar el riu el cabal del qual, a causa de la tempesta, amenaçava d’enfurir-se i desbordar-se. “Però com t’he de portar —va dir la granota—, potser creus que no sé que em picaràs?” Contra això, l’escorpí va argumentar: “Com t’he de picar, moriríem tots dos i no aconseguiria arribar a l’altra riba?”. “Cert”, va dir ella, i confiada, es va carregar l’escorpí a l’esquena. Però a mig creuar el riu, la granota va notar com se li clavava a l’esquena l’agulló enverinat de l’escorpí. “Per què ho has fet?”, va preguntar sorpresa, “Ara morirem tots dos”. A la qual cosa l’escorpí, alçant les espatlles, va respondre: “És la meva condició”.
Terrible. Doncs bé, encara que menys exemplar, també el meu llapis de grafit té la seva condició: sempre escriu en negre. Si escrivís en vermell ja no seria el meu llapis de grafit sinó el meu llapis de color vermell. Però el dubte insisteix a acompanyar l’objecte Quejido perquè com reconèixer-lo?, no mostren potser les seves obres les maneres de centenars d’objectes?
De la possessió gairebé demoníaca de l’esperit expressionista, passem a una crítica corrosiva contra la societat de consum a la manera del POP. De la sobrietat d’uns colors plans, gairebé de còmic, a l’ebria i dionisíaca afluència de colors i formes de Matisse. I no deambulem per aquestes teles de l’abstracció anticipada per Cézanne cap a l’ordre metòdic del realisme de tall nord-americà, de la realitat humilment perpetuada (Sense nom) a la metàfora (El part)?
Són seus alguns poemes visuals, alguns exercicis de poesia concreta; tan seus com aquells escrits críptics, crítics i irònics sobre la pintura. És seva, en definitiva, aquella mirada que arrossega la Pintura pel cos fins a fer-lo transparent. Seva aquella visió extàtica suspesa darrere el mirall que veu esclatar una menina i com, amb prou feines encaixats els seus fragments, es recompon i s’acosta al mirall per esvalotar-se els cabells. [“(…) per a mi Picasso i Matisse són els dos ulls la profunditat dels quals em fa veure darrere Matisse Ingres i Tiziano, i darrere Picasso Goya i El Greco. En el mirall anomenat Cézanne desitjo veure Velázquez.”]2
Si Nietzsche va assassinar Déu, Foucault va ajudar a assassinar l’autor. Des d’aleshores, encara que alguns grafitegin als murs que qui ha mort ha estat Nietzsche i que Déu és viu, no existeix l’autor sinó allò que els lectors imaginin com a tal. Només existeix un poeta, deia Borges, només un poeta i centenars de fragments, milers de fragments escampats d’aquest únic poeta.
No, l’objecte Quejido no pinta sempre negre. I sí, el subjecte signant dubta.
TERCER. DE LA FUNCIÓ (O DE LES ACTITUDS DE L’OBJECTE)
El meu llapis només té una funció quan el prenc entre els dits i l’encaro cap a un tros de paper, un cartró, una capseta de tabac o el que sigui: traçar línies de grafit, traços intrínsecament més o menys coherents, recognoscibles, hàbils o sensats. Per descomptat, ningú m’impedeix que l’utilitzi com a regle improvisat, com a frontera entre el caos i l’ordre en el territori del meu escriptori o com a atrezzo en la posada en escena d’una bacanal d’estilogràfiques. Ni ningú no em negarà que la seva funció, que juntament amb la natura i la condició defineix la seva existència, és la de traçar línies negres, o grises si a hores d’ara algú es posa primmirat.
Què succeeix amb l’objecte Quejido? Té una funció única, peculiar, que confirmi la seva existència i aparti de mi aquest dubte? No.
Quan estem a punt d’afirmar que hem detectat la pintura com a funcionalitat necessària perquè cristal·litzi l’objecte Quejido, un element forà s’insinua a la nostra retina i precipita el dubte. Perquè l’objecte Quejido pinta per escriure, per construir-se i des-construir-se, per poder pensar els esquemes elèctrics del seu pensament, per ordenar l’atzar de la poesia concreta, per aglutinar els elements compositius de la poesia visual? O bé escriu per pintar i des-construir el pensament en construccions elèctriques d’una poesia visual que construeixi els fonaments d’una poesia concreta il·luminada pel seu pensament? O pensa per poder escriure, per rimar les connexions del corrent elèctric de la seva pintura i des-construir la poesia concreta mentre construeix la poesia visual? Potser és un d’aquests fragments repel·lits pel cos de la poesia que dóna voltes i voltes, com un satèl·lit oblidat, sense poder des-plomar-se i aturar-se per acció i gràcia de la força centrípeta del seu pensament, de la seva escriptura, de la seva pintura?
No seré jo qui s’atreveixi a posar cortines al cel o portes al camp. Només m’atreveixo —i no és poc— a continuar dubtant.
QUART. DE LA UBICACIÓ (O DE LA GRATA NOTÍCIA D’UNA EXPOSICIÓ QUE PODRIA ESQUERDAR LA SOLIDESA D’UN DUBTE)
Al marge del que d’extravagant pugui semblar a alguns aquest últim requisit, jo sé que el meu llapis és tal perquè, quan m’assec davant la meva taula de treball, sempre està ubicat a la meva dreta. Potser aquest requisit destil·la trets foscos i capriciosos de la meva personalitat, potser sigui una cosa esquizoide i refutable. Però aquest és el quart element que defineix l’existència del meu llapis de grafit: la seva ubicació.
En aquest sentit, arriben grates notícies que reconduïxen el curs de les meves recerques sobre l’objecte Quejido, perquè sembla que aquest objecte, els seus efectes (la seva naturalesa, la seva condició, la seva funció) i part del seu treball es donaran cita en un espai i temps concrets: tindran una ubicació a la Galeria Miguel Marcos (carrer Jonqueres, número 10, a partir del mes d’abril de l’any 1999, per ser més exactes).
Aquesta serà, a més i malgrat el considerable pes de la seva presència en altres latituds, la primera ocasió de reconèixer-lo en un espai determinat: Barcelona. Res més plaent, doncs, ja que si bé dubto de l’existència de l’objecte Quejido, no he dubtat mai de l’existència del treball que se li atribueix; un treball que es desplegarà en tres sèries per ocupar les parets de la galeria.
No dubto que desbordaran existència els quadres pintats sobre xapa d’alumini que consumeixen allò consumible (SENSE CONSUMAR), les llaunes reciclades com a objectes d’art després de netejar-hi enginyosament els pinzells, que qüestionen irònicament els sistemes socials de valoració de l’obra d’art (SENSE SORTIDA); les escenes que recorden allò que ens passa, escenes retingudes per traços gestuals i una paleta insubornable, instantànies d’una història que s’autocontrueix i s’autoconsumeix, perpetuades gràcies a la pràctica de la pintura (SENSE NOM).
Tots ells exercicis tan eclèctics com bells, davant els quals he d’emmudir i rendir-me davant l’evidència d’una existència que ells mateixos reclamen a crits.
Seria una gran ocurrència que, a més, l’objecte Quejido existís.
M. José de los Santos Auñón
