PINTURAS

Charo Pradas (Hoz de la Vieja, Terol, 1960) pertany a una generació de pintors, cada vegada més influents en l’àmbit internacional, decididament disposada a retornar a l’abstracció el seu poder de significació. Afortunadament, ens trobem ja lluny de la tirania del formalisme que va semblar acabar amb la pintura als anys seixanta, reduint-la a la condició de mer exercici metalingüístic. I lluny de posicionaments dogmàtics i acadèmics, artistes com Charo Pradas no només ens retornen la fe en les possibilitats de la pintura, sinó que ho fan de manera brillant i espectacular.

Pradas va començar la seva carrera pintant formes orgàniques ambigües. Amb el temps, aquestes s’han anat simplificant fins a convertir-se en espirals, molles i espais pulsants, reflex dels gestos pictòrics que han provocat la seva configuració. Però més enllà de la delectació evident amb què s’hi subratllen efectes òptics o ornamentals, aquestes pintures de colors estranys esdevenen una meditació sobre la naturalesa de l’art com a activitat física i mental. I més que disposicions ordenades de formes i colors sobre una superfície plana, testimonien un intent de plasmació de la mutació incessant de tot allò visible.

L’obra de Charo Pradas exigeix la participació decidida de l’espectador, que ja viu en un món en què la cibernètica i els ordinadors són moneda corrent. Els seus espais futuristes podrien semblar il·lustracions objectivades de certes assumpcions científiques, assumint també les lliçons de la modernitat en les seves vessants més metòdiques. Però, potser, la força poètica més gran del seu treball es troba en el fet de compaginar preocupacions tan avançades amb una tècnica artística tan primitiva com la pintura, demostrant en tot cas la seva eficàcia per parlar dels problemes que avui ens preocupen, a més dels que sempre ens preocuparan.

Enrique Juncosa