SEMPRE! SEMPRE!!
Brossa és un creador inclassificable que, tanmateix, ha estat simultàniament qualificat de dadaista, surrealista i conceptual. Juntament amb la seva indagació en l’espai tropològic del vocabulari, va ser capaç de lliurar-se amb passió a l’escriptura del sonet, convertit en síntesi d’abstracció i realitat. Alguns dels seus cicles poètics són un exemple extrem d’automatisme, una cosa que també admirava en Miró. El seu interès per la màgia és, certament, present en la seva singular combinació del que és prosaic i del que és poètic. Des d’Escorça (una escorça de til·ler trobada al carrer i muntada sobre una petita base de fusta), el seu primer objecte realitzat el 1943, el mateix any en què publica el seu primer llibre La bola i l’escarabat, desenvolupa una obra d’una coherència extrema, amb una tonalitat lúdica i, per descomptat, reflexiva.
Podríem recordar alguns dels seus objectes poètics: un martell al costat d’una carta construïda per les meitats del deu i la dama de cors, una bombeta on està escrita la paraula poema, un sabó marcat per l’empremta digital, unes fulles de tardor subjectades burocràticament per un clip, un pintallavis ferit per un escuradents, un dau rodó o una parella de daus dins d’un porró, una pilota de futbol afanyada amb un xumet, una baralla encadenada. En les seves pròpies paraules, aquestes coses juxtaposades, metamorfosades, sotmeses al metafòric, són “trons, sorpreses japoneses… a preus reduïts”. En veritat, tot pensament emet un cop de daus; escriure és donar espai a la màgia quotidiana. Aquella que es compleix en el desplaçament de l’espai de la lletra expandida de Mallarmé fins a la imatge surrealista inscrita sota aquella fórmula paradoxal del comte de Lautréamont: “bell com la trobada casual d’un paraigua i una màquina de cosir sobre una taula de dissecció”.
Hi ha una fotografia en què es veu Brossa menjant-se algunes cartes d’una baralla, en un moment d’estranya voracitat o truc: l’atzar esdevé comestible. Aquest artista singular, fundador de la revista Algol (1947) i activista fonamental en la peripècia de Dau al Set (1948), estretament lligat a Tàpies, es va deixar portar amb gust per la sorpresa, l’atzar i el transformisme que per a ell exemplificava a la perfecció Frégoli.
Segons Gimferrer, és en l’àmbit de la visió màgica de la natura on es desenvolupen les tres obsessions més característiques de la poesia brossiana: “la personificació o, més exactament, l’animisme; la repetició, i finalment la interrelació del món natural i el món dels objectes de l’hàbitat humà”. Un llibre decisiu de Brossa és el que porta el curiós títol de Me hizo Joan Brossa; Cabral de Melo advertia l’emergència de la realitat en aquests poemes, després d’haver realitzat les proses i el teatre d’al·lucinació sistemàtica, amb els quals ha buscat el cinquè peu del gat i la setena cara del dau. Aquí s’imposa l’estil antipoètic o, millor, concret, en què Brossa s’allunya de la “atmosfera impregnada de màgia de cartró pedra”. Des dels fascinants quaderns de poesia visual que realitza el 1959 (Suites) fins a accions i obres teatrals com La Suite bufa (1966), aquest creador va consolidant el seu univers de moviments subtils, seducció teatral i, tanmateix, proximitat familiar.
En última instància, el mètode de treball de Brossa és la vida; ell contempla i recull allò que passa, modifica objectes, transcriu converses, dona curs al seu sentit de l’humor en què el comú està disposat en una clau il·lògica. Recordem un poema de Brossa: “ENTRE FUSTERS./ – Ara, per retocar-ho, perquè ajustés del tot, calia treure el llistó del davant./ – I si apretéssim una mica més la fusta?/ – Què vols dir amb apretar? És de la part del darrere d’on frega./ – Ah, de la part del darrere…/ – I de la part de dalt també més, fins i tot. Posa-hi una cunya/ perquè no es mogui”. Entre el sarcasme poètic i l’haikú, Brossa ofereix un fragment de realitat que, en ser transformat en versos, adquireix un to divertit i inquietant. També és cert que en la seva escriptura o en els seus objectes poden aparèixer coses imprevistes, serioses objeccions als codis establerts en un temps desquiciat: els rellotges són dins les patates o tenen diverses busques.
La poesia insolent de Brossa no deixa de sorprendre; les seves troballes (el telèfon sobre el dau, els auriculars amb arracades, la baralla encadenada, l’ull com a tap de l’ampolla, l’entrepà d’ham, l’ou ferrat fusionat amb l’hòstia consagrada, etc.) són, senzillament, memorables. Brossa ens desafia des dels aparadors, ja sigui amb el primer objecte que va mostrar, precisament, a l’aparador de la sastreria Gales de Barcelona el 1956 (un paraigua obert i recolzat a terra dins del qual hi havia un pessebre amb l’inevitable caganer) o amb aquell seient luxosament entapissat en seda i serrat que es mantenia, tanmateix, en precari equilibri i que va tornar a presentar en un altre aparador el 1985. Sens dubte, la seva ment era un dipòsit sense fons, desbordant d’idees poètiques, moltes de les quals van haver d’esperar dècades per ser realitzades.
A partir de l’impressionant retrospectiva al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (1991), Brossa entra en un període hiperactiu o, per ser més precís, en el moment de la visibilitat del seu treball incessant. A les accions, els poemes visuals, els cartells, els treballs per a televisió i els objectes s’hi van sumar peces que podríem considerar instal·lacions, per exemple Cadenes de Dàmocles (1994), Final (1994) o els Emplaçaments amb què inaugurà la Galeria Miguel Marcos de Barcelona (1998). Aquestes darreres obres, segons indicava Enrique Juncosa, aprofundien en les seves preocupacions habituals: “una identificació obstinada de l’estupidesa amb la burgesia —que, tot i poder semblar insòlita, resulta molt eficaç per aureolar la seva obra amb un aire transgressor—; la voluntat de representar tridimensionalment les diverses figures lingüístiques o retòriques —cosa que dona a les seves obres l’aspecte de jeroglífics—; i la juxtaposició surrealitzant d’objectes banals i quotidians en la recerca de noves possibilitats expressives, i una fascinació per la màgia —on tot està sota control i té truc—, que es tradueix en l’escepticisme davant del que és inefable i especulatiu”. Brossa, sarcàstic i envoltat, al seu estudi, de papers, diaris i, en definitiva, pols, va intentar sempre generar allò meravellós; la seva escola de la mirada ens transporta més enllà del tedi propi de l’imperi de la banalitat.
Fernando Castro Flórez
