SELF SUFFICIENT

La galeria Miguel Marcos presenta per primera vegada a Barcelona l’obra del fotògraf Chimo Serrano (València, 1960) sota el títol Self Sufficient.

L’abstracció és un dels gèneres fotogràfics menys freqüents, malgrat que suposa un camp infinit d’experimentació, on el resultat no estandarditzat ofereix sorpreses i possibilitats molt diverses. No se sotmet a normes: tot és qüestionable —la imatge, la perspectiva, la velocitat, la llum, el moviment, l’enquadrament, les formes, l’angle de visió, la fidelitat, els colors, la composició, etc. Es tracta de plasmar una idea conceptual: preval allò subjectiu, la sorpresa, l’interès visual, la creativitat per damunt de la tècnica, l’experimentació per damunt del mètode.

Aquestes imatges només existeixen com a fotografies i tenen valor en si mateixes i per si mateixes: són autosuficients. Cap no està situada en el temps o en l’espai, cap no remet a una realitat imprecisa.

Gottfried Jäger afirma: “La fotografia abstracta significa l’abstracció de la fotografia. No significa l’abstracció dels objectes que hi apareixen. El que es planteja aquí és l’abstracció de la fotografia com a mitjà i com es pot reduir als seus elements intrínsecs; el procés renuncia a algunes característiques que sempre han estat pròpies de la fotografia i que, de fet, des del principi l’han convertida en un vehicle. Una d’aquestes característiques, per damunt de totes les altres, és la seva clara afinitat amb la realitat intacta. L’abstracció de la fotografia redueix el mitjà, originalment orientat cap a l’objecte, als seus components bàsics i el despulla de les seves característiques accidentals, no essencials”.

La fotografia abstracta renuncia a l’objecte recognoscible, al moment decisiu, a gairebé tot allò que ha donat èxit a la fotografia convencional. No persegueix la veritat automàtica, sinó una altra cosa ben diferent. La realitat es deforma, convertint-se en un altre mitjà, a vegades paradoxal i sempre nou: realitat transformada en una altra realitat, la seva pròpia.

Són fotografies autosuficients, expressives per elles mateixes, en què apareix un univers de línies, superfícies, colors, formes geomètriques, textures, volums i composicions que s’aïllen, generant una entitat diferent i nova. Una manifestació del món interior, un art completament subjectiu que transmet sentiments: l’alliberament de l’art, que no pretén reproduir models ni realitats.

Pot semblar contrari a la naturalesa de la fotografia, que va néixer com un reflex de la realitat, però que ha evolucionat fins a desenvolupar la seva pròpia simbologia i un concepte d’abstracció que aïlla, a nivell mental, alguna qualitat sobre la qual reflexionar, sense considerar la resta de l’objecte fotografiat.

En aquestes imatges podem observar molt més del que aparenten. Allò que es vol transmetre és l’essència d’una forma d’expressió i assolir un alt grau de comunicació amb el receptor de la imatge.

La vida és art, i les coses quotidianes, quan adquireixen dimensió artística, es doten d’ànima i esdevenen molt més interessants; en veure’s reflectides en una fotografia, produeixen sensacions que donen sentit a la comunicació que busca l’art. Un art que no és només visual, ja que té l’obligació i la necessitat de ser creatiu i conceptual: allò important no és la militància ni l’aparença, sinó la veritat que transmet.

Hi veiem imatges que es converteixen en traços i fragments d’energia. Reflecteixen sensibilitat, il·lusió, mirada, fantasia, intuïció, espurna, acció i esforç; imatges impactants, d’una gran creativitat, plenes de missatges i emocions.