PRELUDIOS – INTERLUDIOS

Interludis com a transicions

La pintura de José María Yturralde durant anys ens situava en el límit relacional entre l’univers artístic i la proximitat de la ciència. Tanmateix, en els seus treballs, allò científic ocultava l’estructura de la seva raó de ser, fagocitat com a nutrient necessari amb el qual realitzar la filatura del treball estètic.

Des de la segona fins a la quarta dimensió, el treball d’Yturralde transcorria sense perdre la conducció de l’artisticitat, com un repte renaixentista pel coneixement, vehiculat pel laboratori, en què sempre es plantejava no tant la solució del problema com l’enigma d’una successió d’incògnites darrere la qual caminava constantment la passió pel transcurs de la cognició.

No és que establís un discurs fonamentalment epistemològic, però sí un plantejament travessat de preguntes, en què les respostes parcials donaven pas a una nova situació plena de possibilitats diferents. Un espai obert que cobria períodes extensos, des de la fi dels anys seixanta fins al final de la dècada següent. La “impossibilitat” d’allò percebut actuava com un estímul en l’espai pictòric, seguida de les figures tridimensionals capaces d’alçar el vol, com una incògnita permanent plantejada en l’espai natural.

És possible que la gènesi del treball d’Yturralde provingui d’una preocupació davant el buit. Entès com una absència primigènia sobre la qual la mínima variació adquireix una gran intensitat. En qualsevol cas, sembla indubtable que al llarg de tota la seva obra estableix una relació dialèctica amb la presència, de les variables tensionals de la qual sorgeixen bona part de les seves obres.

Però aquest no és l’únic element sobre el qual s’articulen els valors determinants, ja que en les seves pintures —especialment a partir de 1985— el temps adquireix naturalesa d’esdeveniment. La línia “forta” habita no tant en el buit com en l’espai sobre el qual interactua. El color es desplaça i s’expandeix ocupant un esdevenir inevitable. En aquest transcórrer, el límit entre l’existència i el no-res s’esvaeix i, seguint la llei de la transformació inexorable de l’energia, la superfície pictòrica adquireix la naturalesa d’un relat en què no sabem si existeix un abans, però en el qual indubtablement assistim a un després. Aquella va ser una època en què la temporalitat mancava de mesura mentre afirmava la seva presència. L’univers científic deixava pas a una filosofia de l’existència en què l’autor no feia sinó plantejar-nos la versemblança de les seves atencions acabades de néixer.

Amb l’inici de la nostra dècada considerava un plantejament diferent amb una sèrie que va denominar Preludis. Potser per afinitat amb el terme musical, que tantes vegades ve, més que a anunciar, a resumir l’obra. Per a Yturralde, en aquell moment, l’espai pictòric continuava sent el d’una intervenció sobre la qual incorporava, però, variables transgressores: l’aparició de la incertesa i la sorpresa, la inestabilitat, el desplaçament o la inquietud de l’asimetria. Assolint progressivament el trobament amb una pintura més humanitzada, dins la seva immaculada pulcritud.

Tanmateix, malgrat aquestes incursions, hi ha una voluntat conscient de romandre pròxim a la metàfora, probablement perquè no desitja abandonar la radicalitat de la perfecció en el llenguatge, mentre no renuncia al plantejament transcendent. No hem d’oblidar que ens trobem davant d’un autor que transforma el seu quefer en un continu existencial del qual no es vol desprendre.

Optimitzar l’espai amb el domini del procediment no deixa de ser un ritual, afortunadament sempre inacabat, sobre el qual gravita l’esdevenir de la creació distinta, desenvolupada i congruent amb la pintura.

(…)

La pulcritud d’aquestes obres ens introdueix en un univers metafòric d’una intensitat encara més gran, si és possible. Inicialment, l’enllaç significant entre les formes geomètriques que les componen ha variat de tal manera que tant l’estructura estètica com els equivalents visuals han experimentat una projecció diferent. La relació entre els plans que componen la superfície del llenç és de menor contrast, cosa que no interpretem com l’equivalent d’una disminució de la seva intensitat. Més aviat al contrari: ens introdueix, a través de la petita matisació, en un misteri més profund.

Què és allò que existeix en l’espai? Quina mínima variació introduïda altera el conjunt en una direcció significant? Per què la lleugeresa en la saturació d’una forma geomètrica canvia qualitativament el sentit de l’obra en una determinada direcció? No només ens trobem davant d’un repte epistemològic, sinó davant d’una realitat provocada que hem de resoldre segons la nostra experiència, però que en la pintura actual d’Yturralde assoleix un elevat contingut conceptual, obert a les interpretacions.

En alguns casos, la claredat de l’aura que emergeix pels costats ens introdueix en l’evocació metafòrica de l’eclipsi o de l’alba. Espais de grandiositat i de sorpresa la lògica científica dels quals no aconsegueix esvair-ne el misteri. En d’altres, és la presència calmada d’una estructura gairebé intuïda la que ens condueix a la reflexió sobre els matisos de l’existència.

La dissolució dels límits de les formes constitueix també la provocació ambigua de la seva presència, mentre que l’alteració dels colors plans mitjançant matisos de claredat alterada permet suggerir-nos l’arribada d’una transparència, d’una existència a través de. En definitiva, d’una relació espai-temps indeterminada que recala en l’espectador com una actitud projectiva, com una transició.

No assistim a la desaparició dels límits, sinó a l’alteració de les seves relacions configurades en l’espai. Un lloc polisèmic (superfície, cosmos, absència, solitud) en el qual l’autor troba el referent ambigu per establir les seves relacions.

Ens situem davant l’exercici obert de la minuciositat. Davant la provocació participativa a través —paradoxalment— de l’ensimismament. Al mateix temps que davant la conjunció harmònica entre l’equilibri, la sensualitat i la transcendència.

Manuel Muñoz Ibáñez

(De José María Yturralde. Preludios -Interludios, 1997)