1999

(…) El problema de la classificació estilística de la pintura de Xavier Grau no és un problema personal seu, sinó que ho és, podríem dir, de tots els pintors abstractes actuals. En el període posthistòric, tal com ha estat descrit per Arthur C. Danto o David Carrier, aquests pintors no troben un lloc propi en cap de les grans narratives marc, però tampoc el troben la resta d’artistes actuals, pintin o no. Les classificacions estilístiques serveixen als historiadors per crear uns suposats cànons objectius que permeten jutjar les obres d’art.

En l’actualitat, això no està tan clar, cosa que exigeix un major compromís per part de l’espectador. Les pintures de Grau expliquen molt bé aquesta situació. En elles, un ordre precari, i gairebé atzarós, s’instaura sobre un caos irònic de moviment i color, aconseguint superfícies de gran bellesa. Aquestes, però, no se’ns imposen, sinó que se’ns ofereixen com a part d’un diàleg emocionat.

Els extraordinaris últims quadres de Grau expliquen millor que mai la complexitat i originalitat del seu discurs. Certament, si cal contextualitzar el seu treball, aquest es troba en relació, en realitat, amb altres pràctiques postmodernes desenvolupades des de finals dels setanta a ambdós costats de l’Atlàntic, que qüestionen precisament les herències acadèmiques dels dos moviments citats. És cert que, formalment, l’obra de Grau, particularment culta, està en diàleg amb la d’alguns grans noms de la modernitat —de Cézanne i Picasso a Philip Guston i Frank Stella—, però, conceptualment, es troba molt més propera al discurs patafísic, qüestionador i burleta de l’alemany Sigmar Polke, per exemple, i d’alguns altres dels seus deixebles, com el nord-americà David Salle. Grau, en qualsevol cas, és un artista singular en defugir tota vanaglòria narcisissta, i això fa que el seu discurs estètic —el seu estil— s’articuli d’una forma particularment hermètica i fragmentària.

Referint-se a Sigmar Polke, Donald Kuspit explica com aquest crea en els seus quadres una situació pictòrica que comporta equivocacions extremes, on tot evoca alguna cosa però sense evocar res en concret. Per a Kuspit —les crítiques del qual, sobrevalorades i menys profundes del que aparenten, tenen alguna cosa de l’obra del pintor alemany—, l’obra de Polke és un exemple de com en l’art contemporani —i tal com ho articula Theodor W. Adorno en la seva teoria estètica— la manca de significat és una interacció deliberada, o de com, igualment, la no intel·ligibilitat és una possibilitat d’expressió escollida voluntàriament pels artistes per reflexionar sobre les qualitats enigmàtiques de l’art.

L’obra de Grau té a veure amb tot això, però no només des del sarcasme provocador. Xavier Grau erigeix la seva pintura sobre un estil personal perfectament identificable, que ha evolucionat amb lentitud i que s’ha caracteritzat sempre, com suggeríem abans, per la persecució i l’obtenció de la bellesa. Això, sens dubte, l’ha fet semblar més convencional del que realment és, fent que els espectadors de la seva pintura s’hi concentrin i s’oblidin de les qüestions de què estem parlant, no només igualment interessants sinó necessàries per a una interpretació cabal de la seva obra.

Els quadres de Grau semblen moderns —en el sentit de l’anglès Modern— en oferir l’aspecte d’obres autònomes. Són hereus formalment del Cézanne precursor de l’abstracció, del cubisme, de l’expressionisme abstracte i del minimalisme. En definitiva, de tota la línia evolutiva de la modernitat que acaba en la pintura feta només amb color, llum i pinzellades sobre una superfície plana que es vol no il·lusionista. Però aquests mateixos quadres són també hereus del darrer Picasso, del surrealisme, de l’art pop i del darrer Philip Guston —enemic en última instància de les idees de puresa i un dels santons del pluralisme—, presentant de manera solapada personatges —o parts d’ells— de la iconologia popular, i perseguint també la provocació de l’inconscient de l’espectador mitjançant formes evocadores.

Creiem que això és digne de menció perquè en els quadres de Grau han aparegut, de vegades, fragments caricaturescos de cossos humans que desvelen una vena satírica gens freqüent en les tendències formalistes —o teòriques— de l’art.

Com dèiem abans, la sèrie de pintures titulada Humboldt —en honor d’un calamar gegant que, sense ser exactament gegant, no cap en cap paella— il·lustra a la perfecció les característiques habituals de l’estil de Grau. En elles s’articulen pintura i dibuix sense ordre jeràrquic, es contraposen geometries de masses informe, la llum és caòtica i no hi ha ombrejats, i el resultat final, al qual s’arriba mitjançant una improvisació controlada, té molt d’un tema jazzístic.

Els quadres pintats per Grau en els dos últims anys tenen, en qualsevol cas, un aspecte molt més lleuger o, si es vol, el seu espai està menys atapeït i és més profund, aconseguint els millors resultats, al meu parer, en els formats més grans. Aquests quadres semblen també més ràpids d’execució, encara que continuïn sent tremendament complexos. No només l’espai és caòtic —alhora, no ho oblidem, magistralment compost—, sinó que és impossible establir la seqüència d’execució dels fenòmens pictòrics que el conformen.

La pintura de Xavier Grau no persegueix la novetat com a criteri de qualitat més enllà de la novetat que pugui suposar l’edificació d’un estil personal en una època d’apropiacions cíniques. Les seves superfícies contradictòries no exploten la no intel·ligibilitat d’una manera manierista i irritant, com molts seguidors de Polke, sinó que resulten tremendament genuïnes. Els seus quadres poden resultar de vegades impertinents, pel seu humor àcid i dissonant, però també persegueixen la complicitat d’un espectador culte i sofisticat. Mai no són la conseqüència d’una enrabiada capritxosa o d’un mer simple acudit desganat, sinó que constitueixen una prolongació molt bella i vistosa de la tradició d’una certa intel·ligència europea, com ja he suggerit altres vegades, que s’inicia amb els filòsofs clàssics grecollatins, passa per Montaigne i Quevedo, i arriba, tenyida d’humor negre, a la patafísica d’Alfred Jarry i els seus múltiples deixebles —més aviat còmplices— contemporanis.Enrique Juncosa

Enrique Juncosa

(De “Deconstruyendo a Mickey Mouse”, 1997)