PINTURAS
Charo Pradas ha anat de l’orgànic al geomètric, tot i que sempre sense objectes; amb la distància que vulguem, el seu recorregut pot assemblar-se al dels orfistes, que van del figuratiu a l’abstracte. Les mitges parts oposades, els xocs que planteja Charo Pradas —corba contra corba, angle contra angle, semicircumferència contra semicircumferència, color contra color, clar contra fosc— conserven encara, i en gran mesura, una arrel emotiva. Bandes concèntriques o paral·leles, així com les capes superposades, produeixen l’impacte mòbil d’ones vibratòries com les de la llum i el so. O com les marees emocionals.
A les “coses” que pinta Charo Pradas els han caigut les etiquetes dels noms. Fins i tot els qualificatius genèrics, com “plantes” o “minerals”, queden fora de lloc o els destorben. En aquest sentit parlem de pintura abstracta. Alhora, aquestes coses són, o ens ho semblen, reals, i no només la representació o la il·lustració d’idees.
L’obra de Charo Pradas ha evolucionat amb el pas del temps. En paraules d’Enrique Juncosa, “l’obra de Charo Pradas sembla canviar amb l’arribada de cada nova dècada. Als anys vuitanta, quan es va donar a conèixer, ho va fer amb pintures surrealitzants, poblades per plantes i animals tan primaris com ficticis i que recordaven microorganismes i insectes. Als noranta, un procés d’abstracció d’aquestes primeres imatges les va convertir, mitjançant gestos musculars, en ulls, espirals i dianes. Ara, la nova dècada que acabem d’inaugurar ens porta unes pintures líquides d’imatges foses. El dinamisme dels moviments corbs anteriors desapareix per afavorir uns nous espais densos i flotants”.
L’artista continua expressant l’ambivalència entre comunicar i incomunicar. Els temes subjacents hi són perquè habiten estrats profunds que discorren i modifiquen les superfícies, els resultats. Aquesta pintura és molt més rigorosa, si l’enfrontem amb la natura, que la majoria de les que al·ludeixen a un suposat referent proper.
Les vibracions de Charo Pradas funcionen d’acord amb la seva pròpia generalització i no amb els codis comuns de les formes regulars i la seva simple explicació simbòlica. Charo Pradas fuig del que és provisional (sense que això contradigui la idea de moviment); l’anècdota no hi té cabuda quan la realitat es construeix des de criteris estables que transcendeixen, l’una i l’altra, la superfície.
La seva simplicitat repetitiva i eficaç té un fort caràcter eidètic, és a dir, una llarga permanència a la retina que equilibra, de manera exemplar, la polaritat intel·lectual-sensible amb la seva pintura “múltiple, mòbil, insistent, febril, vertiginosa, gairebé al·lucinada”.
