UNA MIRADA
“L’ull que veus no és —deia Antonio Machado—, ull perquè el vegis, és ull perquè et veu”. Amb aquestes paraules tan simples, el poeta andalús resumia el camí recorregut per l’esperit humà entre finals del segle XVIII —amb els articles d’Addison a The Spectator— i les avantguardes revolucionàries. Pel mig s’hi afegirien La història de l’ull, de Georges Bataille, l’ull tallat per la navalla esmolada de Buñuel, o el llenç inaugural de Dalí Le jeu lugubre —que podia ser llegit com “les yeux lugubres”—; Freud teoritzarà sobre el retorn de la mirada de l’altre, que no és sinó nosaltres mateixos, incapaços de reconèixer-nos en el reflex, i Valle-Inclán deformarà els herois clàssics en el mirall castís del carreró del Gato madrileny, donant lloc a l’esperpent.
La mirada substitueix l’ull en el nou estat de l’esperit humà que conduirà a la contemporaneïtat. La mirada de l’altre, objectualitzada, ens ensenyarà a veure l’art de mil maneres diferents, més enllà de la mera representació trampantojo o de la seva significació transcendental i moralitzant. És la deshumanització de l’art, mal entesa com a concepte, ja que mai havia estat tan humà o, en paraules de Nietzsche, “massa humà”.
Precisament, la història de l’art és un obstacle per al seu propi estudi quan del que es tracta és simplement de mirades. Es pretén classificar, etiquetar, encabir conceptes —anomenats, pròpiament, moviments— i relacionar-los amb un tir de fletxa associativa, deixant de banda el pioner de la crítica d’art —d’après Diderot— i poeta maleït, Charles Baudelaire, i la seva teoria de les correspondències.
Els sis artistes internacionals agrupats sota l’epígraf “Una mirada” per a aquesta exposició a la Galeria Miguel Marcos són fills de l’evolució de l’ull com a subjecte actiu de l’obra d’art; les seves obres són concebudes com ulls perquè, segons Machado, “et veuen”, penetren en allò més íntim del nostre ésser i extreuen, més enllà de la seva tècnica i qualitats formals, correspondències a vegades inexplicables si no és a través de la intuïció.
Es tracta de sis artistes nascuts entre 1956 i 1961, pertanyents a una mateixa generació vital: fills de la segona postguerra mundial, de la societat del benestar occidental, del consumisme com a bé material i espiritual, de la gran tradició artística i de la cultura popular estandarditzada; fills, en definitiva, d’una globalització que adquireix tons de mirada omnidireccional, com la predita per George Orwell a la seva novel·la assaig 1984 (1948), o com l’anunciada pel gurú de la postmodernitat Paul Virilio a Videoscopia.
Una mirada alhora individual, caleidoscòpica i universal ens permet salvar les distàncies formals, tècniques i estilístiques entre traços evolucionats lliurement de la cultura de l’informalisme, del pop art, de l’hiperrealisme com a manierisme o de la deconstrucció objectual postmoderna, per conduir-nos, més enllà de la dimensió objectual o de la iconografia bidimensional, cap a un baix continu que expressa, d’orsianament, “les palpitacions dels temps”: la interrogació sobre la naturalesa humana i la seva fortuna còsmica.
Ja sigui a través de les escultures tallades a mà de Stephan Balkenhol (Alemanya, 1957), éssers que participen, o més aviat estan arrelats, al seu propi pedestal, solitaris, esperant Godot, en la seva altiva petitesa; de l’hiperrealisme californià de Glen Rubsamen (EUA, 1959), formalista fins al descrèdit del concepte de realitat; dels collages eròtics de Thomas Hirschhorn (Suïssa, 1957), en combat perpetu contra el mecanisme inesgotable de la representació; de les orografies matèriques de Dennis Hollingsworth (EUA, 1956), alhora micro i macrocosmos, interrogants oberts sobre el sentit de l’existència; de les presències minimalistes, polides, aerodinàmiques i càlides de Bill Thomson (EUA, 1957), revisió objectual més enllà del pop art i de Duchamp, amb el laconisme per bandera; o de les instal·lacions atapeïdes de Baltazar Torres (Portugal, 1961), petites representacions del sense sentit racionalista habitades per diminuts éssers, gairebé esbossats, que representen la nostra capacitat d’observació i ens retornen la mirada perduda de l’ensimismament.
Sis mirades que són una sola, filles d’un mateix esperit, més enllà de la geografia i la tradició particular. Perquè, tot i que tinguem dos ulls, només tenim una mirada: una mirada rica, complexa i contradictòria, capaç de veure alhora allò universal en allò particular.
