RESPLANDOR AMARILLO

Aquestes darreres obres de Corujeira que es presenten per primera vegada a Barcelona s’instal·len entre la aparent fixesa del llenguatge de la pintura i allò que, incessantment, muda i canvia en la realitat orgànica de la vida natural, en les contínues metamorfosis del creixement i la caiguda; i intenten evocar allò inèdit, allò sempre nou, en els ulls de l’espectador.

La pintura d’Alejandro Corujeira ens permet entrar-hi i habitar-la, encara que potser amb la sensació que tanta fixesa contemplativa, embrionària, està construïda amb un material efímer. Aquesta pintura apel·la a la memòria de la cèl·lula i a l’estructura tímida: és una pagoda de fusta.

Hi ha quadres que ens retornen a la superfície dura dels simulacres: a la mimesi d’allò que considerem “digne” de ser copiat pel pla del pinzell o bé a la suplantació de nous objectius que, sense ser còpia, entren en la categoria de realitat.

Extintors, catifes, adhesius, vidres, abrics són engolits en la superfície muda d’aquests quadres. Com si inventessin un ordre musical per al qual només calgués saber situar adequadament els silencis. És una qualitat important de la pintura: no afegir.

Treballar per a la memòria del món, amb un impuls similar al del nen que dibuixa un zero a la sorra al voltant de la tovallola de la seva família i enborra una genealogia. És un treball arriscat, una tasca a contracorrent respecte de tanta pintura, no voler convertir-se en un producte.

Qui té la sort de conviure amb una d’aquestes obres durant el temps necessari sent que les harmonies asimètriques, la tensió entre matèria i lleugeresa, tenen un efecte paradoxal sobre el context en què estan calladament amagades —la sala del museu, una paret—: esborren les arestes de la resta del mobiliari.