PINTURAS

Juan Giralt o la forma del desig

Sobre Juan Giralt s’ha escrit molt i bé. Tanmateix, ara que estic fullejant catàlegs i textos sobre l’artista, m’ha cridat especialment l’atenció un petit text escrit per ell mateix. Es tracta d’una de les poques manifestacions que conec del propi Juan Giralt; encara més, és una mena d’autoretrat com a creador que s’inicia amb una declaració de principis: la pintura i la seva afirmació com a pintor. En aquest punt concret es resumeixen les inquietuds del nostre artista.

Però dir pintor o pintura diu ben poc, perquè tothom sap que la paraula pintura, densa en significats i accepcions, és més profunda que el mar i posseeix multitud d’interpretacions. A més, el mateix artista em va comentar quan contemplàvem un quadre: “la pintura no es pot definir”. Érem tots dos observant un vessament de pigment molt a prop, en aquella zona on la pintura es desfà en un infinit de transparències i matisos. Efectivament, allò no es podia descriure amb paraules.

Llavors, a què ve aquesta declaració de principis i aquesta afirmació com a pintor? Què ens volia dir l’artista? Eren potser paraules buides? Coneixent l’obra de Juan Giralt, intueixo per què parla d’una afectació per la pintura i per què la pintura és indefinible. En termes molt amplis, l’obra de Juan Giralt és l’expressió del desig; és la pintura feta desig. Naturalment, quan es parla de Juan Giralt s’al·ludeix a un art de la construcció o de l’estructura, també es fa referència a una hàbil síntesi de valors oposats, d’organització de fragments, a més de metàfores enginyoses en què els quadres es comparen amb teixits, mosaics o paisatges. Tot això és cert i està ben explicat. Però em pregunto què hi ha darrere d’aquesta estructura, d’aquesta síntesi de Juan Giralt. Sens dubte, hi ha alguna cosa més.

L’art de Juan Giralt és un art de la seducció, un art que busca un estat formal ideal. Per aquesta raó he al·ludit al desig, perquè Juan Giralt construeix la pintura com una mena d’utopia o d’Arcàdia. Expressió d’una idea d’equilibri o de síntesi de contraris, la seva obra és com un espai robat al somni o a l’eternitat, un espai ideal. Aquesta em sembla que és la manera de contemplar la seva pintura, o millor, la manera com jo entenc la seva obra. De fet, bona part de la història de la pintura —encara que no tota— busca aquest altre espai, un més enllà profundament sensual i commovedor: la pintura com a desig.

Juan Giralt busca aquesta forma ideal, però aquesta recerca exigeix un procés molt àrid i complex de proves i rectificacions, d’avenços i retrocessos… En la manera de treballar de Juan Giralt hi ha quelcom d’heroic: cada quadre és una batalla. Possiblement Giralt inicia les seves peces espontàniament; una anècdota, una taca, un color li són útils per començar un llenç. Després va articulant una estructura geomètrica amb aquells elements que formen la base del seu llenguatge personal: plans de color, traços improvisats, collages, estampacions, etc. Elements simples però sotmesos a una infinitat de variables i combinacions. D’aquesta manera s’entén que pintar es complica fins a l’esgotament, perquè el nostre artista ha d’experimentar i observar com reaccionen aquests elements. En la pintura no existeixen valors absoluts ni regles fixes; el pintor ha de verificar i controlar amb la seva mirada uns efectes que per naturalesa són imprevisibles quan es plasmen sobre la tela. La pintura és quelcom profundament viu, dinàmic i irrepetible. Un color, per exemple, és quelcom canviant i inestable; ja deia Matisse que la mida de la superfície modifica el valor del color, que no és el mateix un centímetre quadrat que un metre quadrat del mateix vermell; però a més, les textures, les juxtaposicions, la seva ubicació en el format, entre molts altres factors, també el transformen i l’alteren. Així, Juan Giralt assaja, elimina, afegeix, tempteja, fins a trobar la forma ideal, aquest miracle —o desig— inexplicable al qual abans al·ludia. Jo imagino aquest procés com una captura, una caça o, si es vol, un descobriment al qual assisteix Juan Giralt en primera persona. És el seu ull qui detecta i atrapa la imatge final. Cal remarcar que la creació de les pintures de Juan Giralt, entre l’espontani i el càlcul, és un procés obert, un viatge que, quan s’inicia, no se sap com acabarà. L’artista disposa d’un arxiu fotogràfic on va registrant el procés, les etapes d’aquesta recerca. Cada obra està fotografiada diverses vegades segons avança o es rectifica. Aquest arxiu és un instrument de reflexió per al pintor; també ajuda a entendre el seu mètode de treball: cada obra és un procés i una història diferent. Però per a mi significa l’esforç de l’artista —podríem dir sofriment?— cap a aquesta forma ideal, cap a aquest desig que construeix Juan Giralt.

Juan Giralt se situa en una tradició de la pintura moderna, la pintura com a construcció o estructura. Però cal destacar la sensibilitat amb què el nostre artista afronta aquesta tradició, allò que hi ha de propi, personal i original. Ja s’ha dit abans que el pintor busca una mena d’equilibri o d’ideal a partir de la síntesi de contraris: collage/pintura, transparència/opacitat, traç/plànol, ordre/dissonància, paraula escrita/pintura, superfície/profunditat, etc. Això és cert, però aquesta oposició de contraris té una dimensió molt més àmplia. Em temo que en Juan Giralt hi ha, d’una banda, quelcom profundament emocional i, de l’altra, un registre que segueix els dictats de la lògica, de la reflexió, del judici. La invenció i l’art del nostre artista s’expressen en aquest diàleg de contraris que és, sobretot, una qüestió d’actitud, de personalitat artística, i que ja es pot percebre en les seves primeres etapes. Qui pari atenció al catàleg de l’exposició que el pintor va realitzar a la mítica Galeria Vandrés el 1974, observarà una continuïtat lògica amb els treballs actuals. No és el moment de fer una biografia artística ni de valorar aquella exposició, que representava la superació de l’informalisme en la trajectòria de l’artista. Cal destacar que, sota el títol Papeles, recortables, collages, Juan Giralt va presentar una sèrie d’obres que van ser qualificades de carnaval de color i sensualitat; però alhora hi ha en elles una idea de control i càlcul que es manifesta especialment en l’ús del paper quadriculat i en les composicions positiu-negatiu que sostenen la imatge. Avui, el pintor s’expressa amb un llenguatge diferent; però en el seu itinerari és possible identificar una mateixa lògica interna, un fil que ens ajuda a explicar la seva personalitat com una fusió de caràcters que a priori semblen irreconciliables: l’emotiu i el racional. Des de sempre, la pintura de Juan Giralt s’expressa com una solució, un punt feliç sobre la contradicció. D’aquí la delicadesa i la gran complexitat de la seva obra, perquè Giralt barreja valors que són com aquelles medicines que, administrades sense la dosi adequada, es transformen en un verí mortal. En definitiva, quan es parla de mestissatge o síntesi en Juan Giralt, s’està dient que articula un món de dissonàncies, d’elements dispars i il·lògics entre si, però que l’artista sap dotar de forma i sentit plàstic. No es tracta d’un joc, sinó d’una manera de ser pintor.

Jaume Vidal Oliveras