LA IMAGEN LÍQUIDA
Emblemes poderosos
En un moment en què el bricolatge substitueix qualsevol plantejament compositiu i els riscos artístics tendeixen a neutralitzar-se en el pataleig infantil, la proposta mítica d’Antón Patiño adquireix una tonalitat principalment èpica. Patiño és un dels pintors espanyols que amb més lucidesa ha reflexionat sobre la seva tasca, establint una filiació en la qual ha sabut desbordar les propostes de l’expressionisme abstracte i la canonització de l’informalisme, desenvolupant una materialitat intensa sobre la qual desplega uns dibuixos pulsionals que tendeixen cap a l’emblemàtic. Després de la seva exposició reduccionista al CGAC, Patiño va trobar una energia renovada que l’ha portat a compondre alguns dels seus millors quadres.
Les cadires buides, el contorn de les àmfores que remet al naufragi poètic i a una arqueologia de la memòria, els ciclistes d’un nomadisme lúdic, comparteixen espai amb la xarxa tremolosa —distorsió de la retícula moderna— que Patiño introdueix com a rastre d’immediatesa. Les taques, especialment les negres que al·ludeixen al petroli vessat al mar, converteixen l’espai pictòric en una mena de catàstrofe vertiginosa en què s’eludeix qualsevol conformisme decoratiu o la sedimentació lírica tan habitual. Aquest pintor ha al·ludit en alguns dels seus magnífics escrits al caos beckettià en què es troba una forma de veritat conscient que la turbulència i la fragmentarietat són trets de l’experiència perceptiva moderna. Aquella figura del rizoma que Deleuze i Guattari van situar al llindar de la seva immersió en l’esquizofrènia i en la conspiració del que és antiproductiu ha estat una font d’inspiració constant en Patiño, que ha preferit l’entrega a la gestualitat davant la conservació manierista dels accidents o la fascinació per la pulcritud fenomenològica del minimalisme.
En les obres recents, aquest creador al·ludeix constantment a l’argila i, per descomptat, a l’aigua, aquest món fluid en què la identitat queda disseminada. Patiño busca una imatge líquida que sigui intrínsecament germinal; vol fluir, paradoxalment, sobre un domini que en cert sentit és desèrtic.
Davant dels grans formats actuals de Patiño comprovem que es troba en plena maduresa dels seus recursos expressius. Quadres com As sinais-raíz o Gran laberint de Gundivós són exemples contundents de la intensitat pictòrica d’aquest subjecte de mentalitat salvatge. El record del país de les pluges, aliè a la nostàlgia de la natura, implicat en la prosa mestissa del que és metropolità, traspua en obres que sorgeixen d’una convicció en el potencial rebel de l’experiència artística. La matèria se sotmet a la metamorfosi; el simbolisme perfora les certeses de la quotidianitat; el desafiament vertical del quadre torna, de manera aborigen, a commoure’ns.
Fernando Castro Flórez
