PERSECUCIÓN
Baltazar Torres (Figueira do Castelo Rodrigo, Porto, 1961) és un dels artistes portuguesos amb més projecció internacional. Va començar a exposar individualment a Porto i Lisboa a principis dels anys noranta.
A partir de 1996, comença a treballar amb petits formats, primer en pintura i posteriorment mitjançant instal·lacions senzilles, fregant el minimalisme.
Ara, Torres exposa per primera vegada a Barcelona, i ho fa a la Galeria Miguel Marcos per presentar el seu retorn a la pintura amb la mostra Persecució, composta per quinze teles a l’oli i diverses escultures. Les teles, segons Torres, són visions d’un fons marí en descomposició, alterat per l’activitat humana. Torres treballa a Porto, ciutat portuària que va donar nom a Portugal. Aquest país atlàntic es va destacar pel seu afany explorador més enllà dels mars i va deixar empremta de la seva cultura en diferents continents. Testimoni d’això en són Angola i Moçambic, a l’Àfrica, el Brasil, a Amèrica, o l’Índia i Macau, a l’Àsia. L’obra actual de Torres vindria a ser el revers de l’exploració, de l’expansió cultural però també humana pel món, i de les conseqüències de la civilització descontrolada.
Informalisme contra progrés, gest contra geometria euclidiana, dripping contra certeses: la pintura de Baltazar Torres és molt menys evident que les seves instal·lacions, poblades de petits éssers asfixiats enmig de construccions atapeïdes. Però la força de les seves pintures suggereix tempestes no per interiors menys intenses i incontrolables. A cavall entre el procés i la metarealitat, les teles de Torres conserven una força no aliena a la fatalitat de les pintures negres de Goya, hipnòtiques en l’ús del color, contundents en les infinites pinzellades, trencades per la impossibilitat de l’harmonia i, malgrat tot, equilibrades en la seva composició.
Fons marins o radiografies col·lectives? Aquesta és la qüestió que ens hem de plantejar davant les seves teles mudes, davant els ocres, verds, grocs i blaus intensos que executen processos similars als de les diferents corrents marines quan xoquen entre si, de la mateixa manera que xoquen les civilitzacions o les maneres d’entendre el món. El mateix títol de la sèrie, Persecució, ja ens diu molt de la paranoia cultural. No és el progrés la persecució d’una ombra, d’un somni? No va afirmar Santa Teresa que s’havien vessat més llàgrimes per les pregàries ateses que per les no ateses? Tantes llàgrimes que podrien poblar els oceans. La persecució del progrés ens ha convertit en perseguits per l’amenaça del medi ambient. Tota moneda té el seu revers. Com els olis de Baltazar Torres.
Les escultures presents en aquesta exposició també parlen de persecucions. Fan referència al tema cinegètic, a la caça. La civilització mata la bèstia, l’home domina la natura. Però aquest mateix domini sense límits el converteix, també, en víctima propiciatòria.
