REAL

Amb el títol de la mostra convido l’espectador a veure-la com una peça més de l’exposició, en la qual els quadres es poden relacionar entre si com a parts d’un discurs encara més ampli, amb independència de l’autonomia de què gaudeix cada quadre com a element de la mostra mateixa. El títol, ja sigui d’un quadre o d’una exposició, mai no és descriptiu ni explicatiu de res; més aviat actua com a esquer, de vegades paradoxal, de vegades irònic. En tots dos casos funciona com a contrapunt, evitant lectures o visions frontals i simples. Les imatges que apareixen als quadres les trio de manera capritxosa. Normalment m’inclino per utilitzar aquelles que em resulten més indiferents, les menys atractives i allunyades dels meus gustos i de les solucions plàstiques fàcils per a mi. Amb això evito qualsevol tipus d’efectisme fàcil. La imatge, com més distant i muda se’m mostra, més adequada em sembla per a l’aventura.

La data de caducitat de les imatges és cada vegada més curta. Les imatges ja no tenen ni capacitat per explicar-se a si mateixes; il·lusament creiem que ho fan. Aquestes imatges inerts arriben al llenç com un conjunt neutre. Gràcies a la pintura potser recuperen un cert poder de representació, un retorn a la vida no estàtica i sobretot ric per la seva capacitat de sorprendre en reapareixer en un escenari ambivalent, on les fronteres del codi ficció-realitat són elàstiques i capritxoses. Aspiro amb això a fer que tot allò que és estrany sembli normal i tot allò que sembla normal aparegui com a estrany.

El meu treball en el quadre no té res de gestual. És analític? En part sí, valgui la paradoxa. No hi ha, sens dubte, cap pretensió d’“estil”. Per a mi els estils són eines que es poden utilitzar quan l’ocasió ho requereix; així doncs, el gest, quan hi he recorregut, ha estat una simulació i la seva finalitat, instrumental. Què pretenc amb tot això? És més fàcil pintar-ho que explicar-ho; tanmateix, assumeixo el risc d’un possible fracàs en intentar fer això últim. Ironitzar, refredar, desplaçar, marcar distàncies: aquest és el camp de treball. Tot aquest procés de mostrar ocultant, d’amagar ensenyant, són les eines perfectes per als propòsits abans esbossats. Recordo una peça meva de l’any 1991 en què es pot llegir, sobre una partitura en blanc, un text també pintat en blanc que diu: Half of everything is secret and the other half is hidden. Llegiu aquesta manifestació com a anunci d’algunes de les estratègies que mouen la meva obra i que es fan visibles en el resultat final que es presenta a l’espectador.

Aquesta exposició, Real, està plantejada —igual que les anteriors— per ser vista en un espai determinat, en aquest cas la Galeria Miguel Marcos de Barcelona. Si bé cada quadre és autònom i pot ser vist com a tal, en relació amb els altres convida a una lectura més prolífica i complexa. Alhora, cada un dels espais de la galeria amb els seus quadres és un acte de l’obra final.

Chema Cobo