ORILLAS

Santiago Serrano (Villacañas, Toledo, 1942) va iniciar la seva trajectòria artística a Madrid als anys 70, juntament amb un grup d’artistes que van protagonitzar el retorn a la pintura com a pràctica dominant. Des de llavors, i amb un ideari estètic propi, ha manifestat en la totalitat de la seva obra la seva fidelitat als camins de l’abstracció, que cultiva sempre amb un llenguatge auster i amb una gran puresa formal i cromàtica.

Serrano es mou dins els paràmetres de l’abstracció més rotunda, proporcionant una aparent simplicitat a les seves obres que amaga una reflexió profunda i una elaboració acurada i dificultosa en què tot està perfectament calculat. Sempre fidel a un concepte pur de pintura com a art immediat i espiritual, ha descobert nous camins en l’ús del color i en les possibilitats que ofereixen les textures dels materials i les formes heterogènies de les seves obres. El color s’ha anat carregant de contrastos i s’ha omplert de veladures i transparències. Les seves obres més recents, que constitueixen aquesta exposició, titulades Orillas, suposen un compendi del seu univers visual.

“… Les últimes pintures realitzades per Santiago Serrano —la sèrie que ha titulat Orillas— impliquen una reorientació de les interpretacions fins ara establertes, i són, sens dubte, un pas germinal d’una nova trajectòria, que deixa una empremta profunda en l’ànim de l’espectador.

… Curiosament, Robert Rosenblum va escollir el quadre Monjo a la vora del mar, de Caspar David Friedrich, per iniciar la seva història de l’art contemporani com a hereu del romanticisme centreeuropeu; Rothko va donar el títol Slow Swirl at the Edge of the Sea (Remolí lent a la vora del mar) a una de les seves pintures vertebrals dels anys quaranta —en la qual són evidents les influències cap al buit del Miró dels anys 20 i del Klee dels 30, a més de la petja de Gorky— i Santiago Serrano ha triat el títol Orillas per a la seva última sèrie, en la qual es pot detectar, crec que sense error, el compliment d’un afany pictòric i poètic.

Orilla prové d’“aura”, i l’artista no accepta el sentit de línia que limita una superfície o de límit entre la terra i el mar, el curs d’un riu, etc. Tampoc crec que li agradin gaire altres significats que li atribueix María Moliner en la seva forma verbal orillar: arreglar, ordenar o desenredar un assumpte; evitar o esquivar alguna dificultat o obstacle.

En ocasions, les obres dels artistes es converteixen en entitats dotades d’identitat pròpia, que ocupen, fins i tot envaeixen, l’espai de l’espectador. Una cosa així passa amb les peces que conec de la sèrie ara iniciada. Imposen la seva majestuosa i sòlida presència —accentuada per l’amplada (aler de sombra) del marc, que aquí és component vertebral de la imatge, i que el pintor considera “la casa del quadre”— i, des de la partició harmònica de la superfície, des de l’economia dels seus mitjans (no gaire lluny de l’habitual en l’artista, però aquí desplegada fins als seus límits pel vol del color), provoquen emocions subjectives, intenses i perdurables, privilegi de l’art gran.”

Mariano Navarro (“Santiago Serrano: La sombra de la mirada”, 1999)