DESALOJAR EL ROSTRO
La Galeria Miguel Marcos presenta Desalojar el rostro, una exposició de Bernardí Roig que reuneix una selecció de treballs recents —escultures, pintures, dibuixos i una obra audiovisual—. Un conjunt de peces que concentren la mirada en la profunditat absorbent del negre i ens atrapen en el calfred ocular que produeix la llum fluorescent.
L’arrel comuna de les imatges és l’experiència del cos. Els treballs són dibuixos expandits que reflecteixen una pulsió que parla de la pintura com a derrota i de la necessitat d’interpretar la representació de la caducitat del cos per situar-lo dins d’una dramatúrgia de l’espai. Constitueixen la síntesi d’un univers multifacètic, un barroquisme de metàfores elaborades que, a través d’una narrativa exagerada, revela una serralada d’obsessions i obstinacions que combaten la incomunicació de l’individu davant un destí condemnat a l’extinció.
Desalojar el rostro és alliberar-lo de la tirania del temps i dels seus solcs, una manera d’enunciar el buidatge de trets i atributs acumulats en un rostre per produir una identitat pactada i situar-nos, així, davant la nostra pròpia bossa d’ombres.
El treball de Bernardí Roig, assumint les contradiccions heretades del minimalisme, utilitza l’espai com a matèria primera on inserir la figura, una figura que s’adapta a la seva veritat oculta i que, travessada per un excés de llum, ens parla d’una memòria que s’ha anat enquistant fins a esborrar els tremolosos marges de la seva representació.
Una figura d’alumini, Homo Lux (2025), a mida natural, domina l’espai d’entrada a la galeria. És una escultura que sorgeix d’un motlle, el lloc on hi va haver un cos, una presència fantasmàtica, figurativa, transitòria i insegura. La imatge representa un home semidespullat i patètic, una mena de gólem monàstic, meditatiu i victimitzat, carregat de ressonàncies i al·lusions a una masculinitat desnonada. Porta el pantaló descordat, metàfora del seu excés de realitat, perquè ja no hi cap ni en el seu propi sudari. Li cobreix el rostre una màscara de reixeta i està travessat per una llum fluorescent que genera una sensació d’inestabilitat i lleugeresa visual.
Tres grans pintures sobre vellut negre, Pinturas Negras (2025), absorbeixen la llum de l’espai. Són imatges de cossos traçades amb delicades i tremoloses línies blanques que esquincen la densitat del negre, deixant que la llum es filtri. Funcionen com esquerdes en la nostra foscor, com talls en la nit definitiva. Són pintures des-figuratives que actuen com miralls en els quals es reflecteix un cos que caduca, el nostre.
Davant de les Pinturas Negras, una sèrie de pintures sobre taula, Black-Father White (2018-2025), retrats de llum que busquen capturar la semblança en el rostre del pare de l’artista. Podrien considerar-se imatgesacheiropoietes, imatges non manufactum, no fetes per la mà de l’home, com la Verònica o el Sant Sudari de Torí. Són com un alè que coagula raigs de llum adherits a la superfície de la representació en un extrem grau de fragilitat. Es podrien entendre com imatges revelades, aparicions més que presències, encara que no ho siguin.
Homo Aluminium Black (2025) i els dibuixos de la sèrie Aristocrazia Nera (2015) ens obliguen a abaixar la mirada i situar-la a un metre del terra. En aquella sala, el punt de vista es col·loca a l’altura dels ulls cancel·lats d’una figura d’alumini de 90 cm, que ha trepitjat amb el peu esquerre el bassal de pintura negra que es desborda del primer esglaó del walldrawing (2016) de David Tremlett, una piràmide de formes angulars que domina el segon espai de la galeria. Homo Aluminium Black és una figura desgraciada que ja no vol veure ni sentir i que, de tant tapar-se les orelles i tancar els ulls, ha desfigurat el seu rostre, del qual s’han absentat els trets que conferien una identitat garantida.
Els dibuixos de la sèrie Aristocrazia Nera són una interpretació en caiguda lliure dels dibuixos de famílies de J.D.A. Ingres, que ens parlen de la pulsió d’insatisfacció que batega darrere d’una escena de felicitat. L’estranyesa i la inquietud palpiten en les profunditats reprimides de l’interior burgès del benestar, tot el que hauria de romandre ocult i secret, però que s’ha manifestat.
De-visager (2022) són trenta segons d’una eterna sessió contínua —i en deute amb Bergman—: el primer pla d’un cap vell i sense gènere que s’arrenca la màscara del mateix rostre per mostrar, una vegada i una altra, aquest mateix rostre. Una circularitat temporal infectada, on el revelat és precisament el mateix que l’ocult. Una imatge insistent, sense pietat, que exposa tot el territori confiscat a la semblança. El mateix és el mateix que el mateix…
B.R.
