ATMÓSFERAS

Abstracció i tradició

Una de les coses que hauríem d’haver après a aquestes altures de la història és que no és possible fer res rellevant, no només en els dominis de l’art, sinó també en els de la cultura en general, sense haver assumit en tota la seva amplitud la consciència del perill imminent que es corre quan un es troba en aquests tràngols: o es treballa resoltament des de l’experiència d’un límit, des d’una dimensió que a cada moment adquireix uns trets més agònics, o s’acaba caient sota l’encanteri d’una omnipotència cada dia més pueril i més il·lusòria.

De fet, la cultura artística que coneixem ens ha estat transmesa per un subjecte que avui hauria de considerar-se desaparegut. Aquest subjecte era el que fins fa no gaire temps constituïa el punt de referència d’allò que anomenàvem “esperit”, és a dir, un àmbit diferenciat, lliure, presumptament fora de les necessitats materials immediates. Aquest subjecte, avui disgregat, era en el fons l’únic que donava sentit a la cultura, tant a l’afirmativa com a la contrària, tant a la tradicional com a la d’avantguarda. Era, més o menys, una mena d’idealització benintencionada del subjecte burgès: un personatge una mica imaginari, ocasional, sense futur, que avui sembla haver traït els seus massa fidels companys de viatge.

Ara bé, aquesta circumstància no pot sinó tenir conseqüències importants en el món de l’art. Perquè, en efecte, el que implica és que la història del futur s’ha quedat sense subjecte, sense el protagonista principal d’aquella vella i heroica lluita de la modernitat a la recerca del nou, aquest tresor tan buscat que avui, finalment, ha quedat completament en mans de la tecnologia a escala planetària. Això significa, entre altres coses, que ja no són els artistes els encarregats d’aportar les innovacions decisives. Ho sàpiguen o no, lluny de constituir cap “avantguarda” de no se sap què, tots ells formen part d’una gran rereguarda encara pendent d’articulació. El cert és que, quan es pren realment seriosament, l’art ja no pot continuar fent-se sense mirar enrere. O, dit d’una altra manera: només adquireix sentit autèntic en la mesura que es remet amb plena consciència a alguna forma de tradició. I això és així fins al punt que l’art contemporani sembla destinat a convertir-se, fonamentalment, en interpretació de l’art del passat, tant del més remot com del més recent.

Això no significa en absolut que no quedi espai per a l’originalitat. Al contrari: hauria de ser obvi que la inscripció de l’art en una tradició necessita més que mai l’originalitat. I no la merament subjectiva, la massa fàcil, que presumeix partir de zero, sinó l’autèntica, que és la més difícil: la que es retalla sense complexos sobre el que ja és conegut, la que reinterpreta l’experiència acumulada, potser desgastada i deslluïda, o fins i tot virtualment exànime, i li retorna la seva actualitat i en renova la significació.

Segurament és aquest esforç el que una mirada atenta pot reconèixer en la ja llarga trajectòria de Manolo Rey Fueyo. De fet, la seva pintura ha progressat des de sempre dins el marc de l’abstracció. Durant els anys vuitanta encara combinava elements més o menys expressionistes amb referències disperses a aquella realitat industrial pesada, dura i implacable que ell coneixia bé dels voltants de La Felguera, a Astúries, d’on procedeix. I no deixa de ser curiós que aquestes cites, que introduïen en les seves pintures configuracions geometritzants, es deguessin justament a una motivació de caràcter sentimental, a una mena de nostàlgia d’asturià a qui el curs imprevist de les coses ha acabat instal·lant a València. I a l’inrevés: eren els trets més “gestuals” els que probablement derivaven d’una inserció conscient i meditada en la tradició de la primera pintura abstracta americana i de l’informalisme europeu.

El treball de Rey Fueyo es desplega actualment dins aquesta mateixa tradició, tot i que per camins una mica més sobris i consistents. Encara conserva la seva tendència a la monocromia, que fins i tot sembla haver-se intensificat. Però aquesta austeritat sembla haver adquirit un sentit diferent. Per entendre-la bé caldria relacionar-la amb l’èmfasi en la sèrie. De fet, les seves pintures recents es presenten, en conjunt, com variacions sobre una estructura flexible però immediatament reconeixible: un joc de grans traços verticals i horitzontals d’una pintura especialment fluida i lleugera, en un recorregut on l’artista insisteix, a més, en un diàleg permanent amb l’atzar. El resultat és una mena de trama solta, però no arbitrària, entre els intersticis de la qual es genera la profunditat necessària perquè, com a producte afortunat d’una intentio obliqua, ens arribi una lluminositat inesperada.

Vicente Jarque