PINTURA SIN TREGUA
La pintura és un combat contra allò intangible. Un combat que dura ja més de disset mil anys, des d’Altamira fins avui, sense signes de treva ni de descans. La pintura no fa vacances perquè està més enllà de qualsevol contingència humana, ni depèn de tecnologies perquè la seva validesa és perenne, universal. I, tot i així, és capaç de registrar, concretar i materialitzar els compassos de cada època, el batec de cada individualitat, la pell dels nostres estats d’ànim.
És per aquesta fe en la pintura, una fe no excloent però inquebrantable, que a la Galeria Miguel Marcos hem apostat i continuem apostant per aquesta forma de creativitat intemporal i infinita. Sense treva ni quartell, volem proclamar les múltiples facetes d’un llenguatge, d’un procedir, d’un amor apassionat i desmesurat per la pintura del nostre temps, a través de vuit creadors destacats: Chema Cobo, Dennis Hollingsworth, Jonathan Lasker, Fabian Marcaccio, Juan Navarro Baldeweg, Glen Rubsamen, Juan Uslé i José María Yturralde.
Què uneix vuit pintors vius, nascuts en llocs i èpoques diferents, amb tècniques i procediments que van del monocrom a la figuració? La seva aposta, sense concessions, per redefinir el llenguatge pictòric partint de la tradició. El seu combat desigual per transcendir les aparences òptiques abandonant tota temptació de complaença. L’aprofundiment en un llenguatge tan personal i introspectiu, a pit obert, que només pot ser abordat des de la poètica de l’universal. Ut pictura poesis.
Són molts els itineraris possibles en aquesta “pintura sense treva”. Un podria passar d’un temptador beatus ille en el paisatge metafísic de Chema Cobo –Do not cross the Scene, 2009, en clara al·lusió a la utopia impossible–, o de l’arcàdia escenificada en un vas de Navarro Baldeweg –Copa blava i finestra, 2003–, al Rapte d’Europa (2009-2010) de l’argentí Fabián Marcaccio; una obra mitològica però traslladable a l’actualitat financera, realitzada mitjançant una superposició de tecnologies i materials que imiten la materialització arqueològica del devenir pictòric. I fins i tot partir de l’insòlit maridatge entre natura i mobiliari urbà del pintor hiperrealista californià Glen Rubsamen –Sevilla airport, 2001– a través d’un clarobscur unívoc per arribar a la mirada múltiple, iterada, fascinada per l’herència del futurisme italià de Juan Uslé –Città aperta, 2006-2007–, passant per les acumulacions matèriques postinformalistes dels nord-americans Dennis Hollingsworth –Been like that, 2009, inspirada en l’obra de Goya– i Jonathan Lasker –Expression as an object, 2007–, o les gradacions monocromàtiques del Postludi (2000) de José María Yturralde.
En definitiva, un o mil camins per celebrar la perennitat del fet pictòric, per descobrir els harmònics naturals que s’amaguen darrere la diversitat d’estils i procediments, individualitats i tradicions d’una pintura sense treva, en moviment perpetu, cercant-se a si mateixa.
