METAL PAINTINGS
Sota el títol “Metal paintings”, la galeria Miguel Marcos inaugura la mostra individual de Carlos Franco, en la que es pretén fer una breu lectura dels darrers anys de producció d’un dels impulsors de la Nueva Figuración Madrileña, i presentar l’obra recent sobre la xapa metàl·lica .
La figura de Carlos Franco (Madrid, 1951) entra amb força al panorama artístic espanyol, mostrant una pintura de gran personalitat, amb un dibuix que projecta la força vital a tota l’obra, que des del principi, s’ha guiat per uns ideals que ha anat evolucionant a través dels anys, però a la que sempre l’artista ha estat fidel.
Es tracta d’una pintura dedàlica, excessiva, on es succeeix un nombre ingent de plànols, i on es desafia la perspectiva central integradora del conjunt, dins un ideal transitable per a l’espectador. A fi a efecte de ressaltar la dificultat interpretativa de les seves obres, un aspecte de les seves figures resulta decisiu. Aquestes, no es construeixen, com és habitual, a través d’un perfilat que determini amb rigor la forma de les coses. Cada una de les siluetes, al igual que l’espai on es presenten, tenen contorns nítids i encara potents.
El final dels anys noranta es pot definir com una època d’experimentació de materials dins la gran producció de Carlos Franco. El 1996, l’artista utilitza per primera vegada l’alumini com a suport per als seus treballs. El fascina la plasticitat d’aquest material que permet la multiplicitat de punts de vista i lectura de l’obra, en funció dels volums que tingui el quadre, i la mateixa llum a la que converteix en protagonista. La pròpia actuació dels materials sobre el suport d’alumini és un altre punt a destacar. A les primeres obres trobem a més d’acrílic, sorra enganxada amb cola, i també pintura de silicat que permet un molt bon aferrament a l’alumini.
L’any 1997 apareix la primera versió de La Menina, peça que ocupa un lloc important a l’obra de l’artista. La versió que en va fer l’any 2018, forma part de la mostra actual a la galeria. Però a diferència de La Meninaexposada actualment a la sala, la primera versió amb prou feines tenia l’aplicació de la pintura sobre la xapa de metall. Es tractava únicament de l’elaboració del suport, en aquest cas de l’alumini tou. L’obra es canviava en funció de la il·luminació; en uns moments tota la peça era fosca, en d’altres, a l’inrevés: cares i plecs il·luminats.
Així ho defineix l’artista: “El propi suport metàl·lic es converteix en el protagonista de l’obra travessant la cara, els punts i les línies (…)”
Essent la base aquest quadre, sorgeix la idea de fer una sèrie completa, formada per moltes versions, com a conseqüència que molts serien els punts de vista amb una il·luminació diferent. El quadre canvia a cadascuna d’aquestes versions. “De moment només estan en fotos de paisatges interiors”, comenta Carlos Franco.
La Menina en el espejo de l’any 2018 es basa en un treball previ sobre la xapa tova. Posteriorment apareix l’aplicació d’una barreja de tècniques tant acríliques com de silicat. Està molt aprofitat com a part integrant l’estètica de l’alumini, la tonalitat i la cristal·lització que destaca al màxim els efectes de la llum sobre el quadre. Es tracta d’un treball geomètric i en gran mesura minimalista, mentre que en algunes parts adquireix ordres cubistes. Sempre captivant, però, a mesura que la vas descobrint, el que t’atrapa és tot el joc dels plecs i de diferents tons de llum, que apareixen sobre l’alumini, fet que permet una mínima intervenció, mitjançant la pinzellada i el dibuix, aprofitant al màxim els efectes de la llum sobre el quadre.
La producció de Carlos Franco té una gran integritat i continuïtat; no ha estat contaminada pel món extern, sense haver passat abans per un procés d’assimilació conceptual, que reverteix en la particular forma de la seva tasca plàstica i d’entendre l’entorn que l’envolta, matisat per la visió analítica de la realitat.
En aquest procés intel·lectual, la mitologia es converteix en una de les claus de la iconografia de l’artista; el paisatge ocupa una gran importància. Les avantguardes l’havien menyspreat però ell el desenvolupa a la seva manera. Hi reverteix tota la seva filosofia de concepció de l’art: la recerca de la pinzellada que sigui capaç de resoldre l’espai, de donar a la taca un caràcter final, complet, acabat, dotant-la d’una identitat pròpia. Definitivament, és donar la pinzellada justa.
Aquesta pintura de paisatges, recurrent a l’obra de Carlos Franco, estableix un cert paral·lelisme amb l’art oriental, i més en concret amb la cal·ligrafia, ja que l’escriptura oriental també té aquest caràcter de pinzellada completa i final.
És important ressaltar el tema de la llibertat, molt present en algunes obres que formen part de la mostra actual. Llibertat que, per ser entesa cal anar als seus inicis com a artista, al haver patit un greu accident que el va mantenir una llarga temporada subjecte a l’habitació d’un hospital, espai errat, angoixant, no només en sentit espacial, sinó també emocional. La necessitat de generar un focus d’expansió es va fer vital, en un lloc on la llibertat del que és quotidià es dissolgui, sense lligams i sense necessitat d’artificis, en Llibertat. La puerta, nombroses vegades representada a l’obra de Carlos Franco, d’aquesta manera es converteix en el punt de fuga al qual es dirigeixen totes les seves mirades, tant físiques com intel·lectuals, sempre a la recerca d’un espai lliure que l’evadeixi, dels moments que representen la presó de la convalescència.
A la mostra actual presentem dues obres recents que tracten el tema de La Puerta, realitzades sobre la xapa d’alumini més dura amb racons molt tallants. A l’artista li agradava des del principi aquesta sensació de la necessitat de tractar, amb una delicadesa especial la peça en agafar. La xapa metàl·lica sembla estar surant per ser el bastidor molt més petit que el suport de la pintura. La Puerta al Vesubio, (2015), diversos personatges es troben en un espai geomètric, on al segon pla, trobem el paisatge muntanyós. El centre de la composició és la porta i unes cares plenes de moviment que van en direccions oposades. Possiblement, és una forma al·legòrica de tractar el tema del pas de la vida, recurrent en l’obra de l’artista. «Hi ha també una barreja de tècniques, i també de significats. Hi ha unes imatges que t’acosten als mons de l’art primitius, les altres t’acosten als mons clàssics.» diu Carlos Franco.
Una altra basant és el suport, en aquest cas, el metall que actua com un element categòric que ens dóna la clau per veure més enllà del que podem percebre. És per aquest motiu que, la seva aparició a les obres, genera una tensió que tendeix a cercar una solució, que sigui capaç de desxifrar les múltiples lectures que ens guien a una nova comprensió de l’existència. Les formes tractades amb diferents punts de vista, els colors suavitzats o potenciats en diversos plànols, cristal·lins de la mateixa realitat.
La puerta abierta, (2013), exposa narrativament el mateix tema que el quadre anteriorment esmentat, tot i que aquest cop, l’artista es centra en l’elaboració del suport que crea l’eix de la composició. Es tracta d’una imatge subtil que representa la dona que va passant a l’altra banda del quadre. L’obra té molt poc color deixant gaudir l’elaboració de l’alumini i la llum natural que treballa sobre el suport.
Davant la dificultat d’abastar la realitat, el tema és una nansa”, escriu Carlos Franco. Amb aquesta premissa, l’autor concep l’Art –que anomena “procés de percepció-expressió”- com un òrgan dels sentits que permet unir no només el que es veu, sinó el que s’intueix, allò que s’imagina i que s’amaga com a arrel del que és visible. D’aquesta forma, la seva cosmogonia queda expressada a les seves obres com una versió més absoluta de la realitat, del que van aflorant cada cop més detalls, més punts de vista, més colors i més girs argumentals. Abraça lo més gran a lo més petit. Va de l’abstracte cap al que és concret; intenta desordenar la pretesa unicitat del sentit de les paraules, reivindicant les seves pròpies capacitats alliberadores.
