MAMMATUS
L’artista canadenc Max Streicher (Olds, Alberta, 1958) presenta la seva segona exposició a la galeria Miguel Marcos, de Barcelona, sota l’epígraf Mammatus.
Mammatus, que prové del llatí mamma, o ubre, és el nom que rep una forma de presentació de la base d’alguns núvols: es tracta d’estructures cridaneres i poc freqüents, que es formen per corrents verticals descendents. La seva forma recorda, així, unes ubres volàtils i nodridores que s’espera que alimentin la terra com ho faria una mare amb el seu fill.
Max Streicher fa setze anys que treballa exclusivament amb escultures inflables, alimentades per ventiladors industrials i senzills mecanismes de vàlvula, per donar vida a formes teixides. Per a això, utilitza materials lleugers com el Tyvek o el niló spinnaker, capaços de reaccionar a les corrents d’aire amb moviments i ritmes molt propers a la sensació de la respiració.
La mida dels inflables de Streicher és monumental, aclaparadora. Això permet a les seves obres adquirir una escala dramàtica i un detall en la seva vida interior que es tradueixen en un particular estat d’inquietud per a l’espectador.
A les dues sales grans de la galeria Miguel Marcos hi ha sengles núvols Mammatus, col·locats a una alçada suficient perquè hi puguem sintonitzar i descobrir amb una minuciositat gairebé entomològica la seva pell translúcida, travessar la frontera que separa la terra —allò concret— del cel —allò infinit—, descobrir els querubins sense ales que en emergeixen, com flotant en el llimb a la manera dels clàssics de la pintura barroca —amb el venecià Giambattista Tiepolo al capdavant—, i fins i tot reflexionar sobre el passatge bíblic del Gènesi en què Déu insufla a Adam el seu “alè vital”, l’ànima, per inaugurar el gènere humà. Un objecte que no respira és mort. I Streicher se situa en aquest llindar, en aquesta frontera entre allò concret i allò espiritual, entre allò viu i allò inert, entre la visibilitat i la invisibilitat d’allò eteri, sempre amb un contrapunt tenebrós i inquietant, de formes gairebé kafkianes.
A la tercera de les sales, Streicher presenta una sèrie de fotografies “despositivades” amb imatges de cavalls rampants, inflables realitzats per recrear les Èglogues de Virgili, preludi d’una “pax romana” incerta.
