IMAGO

Xavier Grau (Barcelona, 1951) és un dels principals representants espanyols de la postabstracció. Membre del Col·lectiu Trama, a mitjan dècada dels setanta va fer el salt a la pintura, superant la dicotomia abstracció/figuració mitjançant la formulació d’un pensament plàstic de profunda coherència i amb referents de les avantguardes històriques, com Duchamp, Picabia, Cy Twombly o Philip Guston.

Després de cinc anys de silenci pictòric, fruit del seu meditat mètode creatiu, torna a exposar a la seva galeria habitual amb onze teles —tres de format mitjà, set grans llenços i un díptic—, en les quals, encara fidel al seu llenguatge particular, proposa noves i evolucionades reflexions sobre l’acte pictòric en si mateix.

Així doncs, podem observar l’ús irònic de referents maquinistes, el palimpsest com a mecànica de pensament en què tenen cabuda processos en aparença contradictoris, punts de tensió entre el gest desenfadat —degoteigs, pinzellades àmplies, diversos tempos d’execució— i elements figuratius referents tant a la cultura pop com a l’etern enfrontament de l’artista amb la seva obra.

Totes les obres d’aquesta exposició tenen un denominador comú, el títol: Imago significa, en llatí, imatge. No tant en la seva accepció figurativa o empírica, sinó com a composició del món —interior o físic—; també com a contraposició d’amenaça o temptativa.

Darrere d’un caos aparent, Grau utilitza la ironia com a distanciament físic i mental per provocar la imago en l’espectador, per desentrellar les jerigonzes del llenguatge i el laberint de l’artista en el seu procés creatiu, fet d’instants, retalls, apropiacionismes i petites portes de sortida —o punts de fuga conceptuals—. Es tracta d’un exercici exemplar d’allò que podríem anomenar, amb les salvetats oportunes, “automatisme crític”.