GEOGRAFÍAS
La galeria Miguel Marcos, de Barcelona, es complau a presentar el projecte artístic de la galeria Pepe Cobo, de Madrid. No es tracta, aquest, d’un cas aïllat, ja que des de fa temps els galeristes han col·laborat entre ells per prestar-se obra; és menys habitual, però, que dues galeries consolidades en els seus respectius panorames artístics accedeixin generosament a compartir no ja obres, sinó part del seu projecte identitari. I això només és possible, a més d’una bona relació personal i professional, quan dues entitats entenen l’art i la seva comunicabilitat —sempre dins d’una trajectòria de rigorosa coherència— més enllà del mer objectiu comercial.
Aparentment, es tracta d’una aposta arriscada, però que permet al públic comprendre la dimensió real del marxant d’art; una figura que no només aposta i arrisca, sinó una variant de creador que consolida els seus projectes després de nombroses adversitats i contratemps, i a qui el temps pot, com en aquest cas, acabar donant la raó.
Per a aquesta ocasió, s’han seleccionat set artistes emblemàtics de la galeria Pepe Cobo, sota l’epígraf Geografies. Però, per què aquest títol i no un altre? Per què no geografia en singular? De la mateixa manera que les tradicions artístiques sorgides després del maig del 68 han comportat la denominació d’arts, en plural, com a superació de l’art monolític, en singular, la geografia ha experimentat una transformació semblant. Els mapes polítics es modifiquen constantment, les noves tecnologies i el concepte de “temps real” desdibuixen les coordenades físiques dels actors de la comunicació, i els mateixos artistes s’han convertit en nòmades de l’ànima i de l’espai.
El fet mateix que l’esperit d’una galeria madrilenya es presenti a Barcelona, o que els artistes presentats provinguin no només d’Espanya, Europa o Amèrica, sinó que distribueixin el seu treball entre diverses ciutats del món, ha afavorit una nova cartografia de l’art, on el concepte d’escola nacional o regional perd progressivament sentit o, per exemple, un paisatge de Califòrnia pot ser tan nostre com d’un habitant de Hollywood.
Les geografies encarnen la transversalitat de les arts i dels artistes, dels significats i els significants, de la identitat i la memòria —col·lectives o individuals—, el desdoblament o fins i tot la multiplicació del fenomen perceptiu, la deconstrucció permanent de la realitat, l’alteritat com a poètica i el mirall deformat com a interrogant.
I si bé podem cartografiar les geografies físiques de les galeries Pepe Cobo i Miguel Marcos, de poc ens serviria sense la coherència d’un conjunt d’artistes units per un projecte col·lectiu, i de set mons en diàleg permanent amb l’espectador. Perquè, en definitiva, és aquest, l’espectador, qui haurà de descobrir la seva pròpia brúixola per navegar en alguna cosa més que una simple exposició col·lectiva.
FEDERICO GUZMÁN (Sevilla, 1964) viu i treballa a Sevilla. Guzmán és membre del col·lectiu artístic Cambalache, fundat el 1997, tot i que també desenvolupa el seu treball de manera individual. En tota la seva obra, la natura és un dels elements més recurrents a través de treballs realitzats en diversos mitjans com la pintura, l’acció o la instal·lació.
DIANGO HERNÁNDEZ (Sancti Spíritus, Cuba, 1970). Compromès civilment i políticament, Hernández desenvolupa el seu treball a Düsseldorf, Trento i l’Havana i, tant en les obres signades pel Gabinete Ordo Amoris —format per Hernández i Francis Acea (l’Havana, 1967)— com individualment, un dels seus objectius principals és afrontar, des d’un mateix pla ètic i amb una distància equiparable, la situació històrica del present cubà i també les situacions generades per la història recent del capitalisme globalitzat.
CRISTINA IGLESIAS (Sant Sebastià, 1956) és una de les artistes espanyoles més internacionals. Ha treballat durant molts anys com a professora a l’Acadèmia d’Art de Munic. Iglesias té dos fills del seu matrimoni amb el desaparegut escultor Juan Muñoz. Experimenta amb la llum, les formes, els espais i materials diversos: ciment, ferro, formigó, coure, vidre, resines o teles…, i aconsegueix que les seves escultures tinguin vida pròpia. Ja sigui tridimensionalment o a través de fotografies, ha creat una proposta interactiva que implica l’espectador en múltiples lectures de l’obra i en el desenvolupament de la seva imaginació.
GONZALO PUCH (Sevilla, 1950) viu i treballa a Sevilla. Després d’anys d’experimentació amb la pintura i amb l’ús de mitjans com l’escultura i la instal·lació, la seva obra va derivar progressivament cap a la fotografia. Si en un primer moment combinava en les seves instal·lacions objectes tridimensionals, com la fusta, amb transparències fotogràfiques, actualment el seu treball se centra en fotografies de gran format en què aborda una preocupació espacial vinculada a un món de ficció proper a la realitat.
MP & MP ROSADO (San Fernando, Cadis, 1971). Miguel Pablo i Manuel Pedro Rosado viuen i treballen a Sevilla. Són dos germans bessons que, en les seves propostes, utilitzen diversos mitjans i materials com la fotografia, la pintura o l’escultura, sovint combinats per crear instal·lacions amb un fort caràcter escenogràfic. La temàtica del seu treball gira entorn de la recerca de la identitat, que en el cas de la seva condició de bessons es veu reforçada per la representació obsessiva de les seves pròpies figures, multiplicades o duplicades en les seves propostes.
GLEN RUBSAMEN (Nova York, 1959) crea imatges que juguen amb la idea de simulació fotogràfica, utilitzant siluetes i contorns com si fossin negatius fotogràfics encara per revelar. El seu treball es caracteritza per l’interès a reunir situacions de gran intensitat seguint la tradició romàntica, com capvespres, albades o vegetació exuberant. Actualment viu i treballa a Düsseldorf (Alemanya).
AUGUSTINA VON NAGEL (Àustria, 1952) és una bona mostra d’aquells artistes que s’endinsen en camins allunyats de la representació de realitats evidents i que, a partir de la manipulació artística de la imatge, evoquen altres mons i atmosferes imaginàries i oníriques, que exploren les fronteres entre realitat i irrealitat mitjançant una subtil ironia.
