HORIZONTES I
Aquesta exposició mostra algunes de les últimes obres de José María Yturralde que incideixen o evolucionen en la seva reflexiva indagació de les idees entorn de l’espai, del temps, de la infinitud i del sublim, on el buit, bressol energètic de tot inici, és aquí l’origen d’una direcció espacial llunyana, un horitzó d’esdeveniments com a llindar de nous universos desconeguts.
Des de la noció desvelada per Burke entorn del sublim a mitjan segle XVIII o els intents de Kant per definir aquest concepte —“Sublim és el nom que donem a allò absolutament gran” (d’allò absolutament immens se’n desprèn que és l’infinit)— fins a Jean-François Lyotard, que es refereix al sublim com allò oposat al que es pot consumir o desgastar, allò que “no podem digerir”, Schopenhauer abans, en el seu tercer llibre Die Welt als Wille und Vorstellung, ens retorna a la natura, ens parla d’altres formes d’entendre el sublim: “Imaginem-nos en una regió solitària davant d’un horitzó il·limitat, sota un cel totalment buit de núvols, amb arbres i plantes sense un alè de vent, sense animals ni homes”… Finalment, no hi ha diferència en aquell sentiment que pot ser produït tant per un paisatge real com per una pintura.
Una forma poètica d’expressar-ho la trobem en un proverbi tuareg: “La morada de l’home és l’horitzó”… cita obligada aquí com a pulsió que en part origina la sèrie que podem contemplar en aquesta mostra, un exigu “paisatge”, un desert, el buit que s’intueix en ser travessat per una línia o forma d’energia propera que activa altres direccions, altres àmbits o llocs que poden portar-nos a una experiència propera al sagrat, a una forma de contemplació com la nostra actitud davant d’un jardí zen.
Hi ha també una certa referència a la visió metafísica d’algunes pintures romàntiques, el Monjo vora el mar de Friedrich, o el Gordale Scar de James Ward. Així mateix podem invocar la intensitat de la poesia mística espanyola de Sant Joan de la Creu, Santa Teresa… o la mexicana Sor Juana Inés de la Cruz. Més a prop en el temps al·ludeix a obres de Barnett Newman, Kenneth Noland, per descomptat Rothko, les Sea Pieces d’Hiroshi Sugimoto o la videoinstal·lació A Laundry Woman, Yamuna River de l’artista coreana Kimsooja, entre molts altres referents, per no parlar, per exemple, de la música (Morton Feldman).
“Horizontes” es refereix aquí a aquesta certa visió humana que tendeix cap a la noció o obertura de vastos i insondables espais, a una experiència pictòrica que intenta transcendir la seva pròpia materialitat orgànica per accedir a aquest possible llindar de l’absolut, expressat a través de la llum-color o la seva absència, el positiu-negatiu sempre vibrant de la matèria, de l’energia pulsant que, com un gran riu la correntia i els vòrtexs del qual en el seu llarg periple cap al mar —que és un altre començament—, genera aquella línia distant i difusa que uneix o separa, que mai no assolim i que ens dissol en la turbulència unidimensional de la seva ona, potser com a extensió geomètrica i mental de la nostra consciència.
