ECOS REVERTIDOS

“Davant la dificultat d’abastar la realitat, el tema esdevé una nansa”, escriu Carlos Franco. Amb aquesta premissa, l’autor concep l’art —al qual denomina “procés de percepció-expressió”— com un òrgan dels sentits que permet aunar no només el que es veu, sinó també el que s’intueix, el que s’imagina i el que subjau com a arrel del que és visible. D’aquesta manera, la seva cosmogonia queda plasmada en les seves obres com una versió més absoluta de la realitat, de la qual van aflorant cada vegada més detalls, més punts de vista, més colors i més girs argumentals. Va del més gran al més petit, de l’abstracte al concret; intenta desmuntar la pretesa unicitat del sentit de les paraules, reivindicant les seves pròpies capacitats alliberadores.

No resulta estrany, doncs, que la complexitat i la dificultat interpretativa caracteritzin l’obra del pintor. D’una banda, gràcies al seu domini perfecte del dibuix, sovint difumina i superposa contorns dins d’un mateix perfil —cosa que produeix desassossec—. I, d’altra banda, juga amb la juxtaposició d’imatges, explora el surrealisme, es nodreix de l’inconscient i beu de la mitologia clàssica i d’altres mitologies, entre elles l’africana. La barreja de tot això es materialitza en somieigs o evocacions de difícil especificació. La seva experimentació també incumbeix els materials i els suports, des de l’alumini fins al pladur, passant pels pigments fluorescents; mostra de la seva curiositat creativa.

Carlos Franco insisteix a “mantenir la seva maniera de registrar el que veu”, cosa que ens evoca el manierisme barroc. La seva poca confiança a entendre la realitat en si mateixa el porta a un pensament turmentat. El resultat d’això és la laboriositat o fins i tot la impossibilitat d’accedir al contingut essencial de l’obra. També es pot entendre que les sensacions d’intranquil·litat i turment són en l’espectador, més que no pas en l’obra. Això succeeix a causa de les noves regles del joc que traça l’autor en la composició de la realitat.

A banda de les temàtiques, el color és un altre tret inconfusible en la seva obra; una explosió de color vital, sensual. Per a l’artista, el sentit es capta abans a través del color que no pas de les paraules, és a dir, preverbalment. De fet, molts pintors dels anys 70, com ell mateix i els neofiguratius com Carlos Alcolea, Chema Cobo, Guillermo Pérez Villalta, José Manuel Broto o Xavier Grau, redescobreixen el color amb gran entusiasme, superant així la foscor de la guerra, la dictadura militar i les seves seqüeles.

La mostra “Ecos Revertidos” que presenta la Galeria Miguel Marcos permet contemplar en primera persona tot el que s’ha comentat anteriorment.

El color atractiu dels quadres s’aprecia a primera vista però, com ja s’ha apuntat, en fixar-s’hi amb més atenció o pensar en el missatge essencial de l’obra, una sensació d’inquietud ens trasbalsa; potser és, més aviat, la intensitat materialitzada, l’“atenció raptada”.

A Fausto o El santdiable, veiem una dona al centre d’un paisatge colorista posant de manera sensual. En aturar-nos-hi, ens sorprèn que, al costat dret del seu tors, hi apareguin dos perfils diferents en vermell, com de diable o d’ancià. Aquest personatge intern, de sexe contrari al personatge extern, ens porta a la ment l’hermafrodita, ja que s’hi donen alhora el masculí i el femení. La sexualitat i l’inconscient juguen un paper important en aquest quadre. Per a Carlos Franco, els extrems d’un procés no són antagònics sinó parts d’una mateixa realitat. De fet, la juxtaposició dels colors oposats, que es remunta molt enrere, permet que la ment els uneixi creant la gamma i l’harmonia. La realitat, o el “procés” —en paraules de l’autor—, és un tot. L’autènticament vertader és la realitat, que consta de diferents parts que semblen oposar-se, contradir-se o fins i tot voler destruir-se. Tanmateix, malgrat tenir entitats separades, no deixen de ser parts i mai no podran abastar una realitat total per si soles. La importància del paisatge també s’ha de remarcar. Carlos Franco és un dels recuperadors del paisatge, que per a ell significa i transmet llibertat. L’artista va patir un greu accident que el va obligar a passar temps al llit. Va reflexionar llargament sobre el significat de la llibertat i explica que va comprendre que la seva tasca era saber trobar-la dins del confinament, dins del seu espai; i mirar l’exterior i els capvespres a través de la finestra.

Orfeu i Eurídice mostra també un paisatge bell, amb un mar endevinat a la llunyania, arbres al pla mitjà i, —més a prop de l’espectador—, unes formes en blau i vermell. El títol fa referència a una parella de la mitologia grega; Eurídice mor i el seu enamorat, Orfeu, decideix baixar als inferns per salvar-la, sense aconseguir-ho finalment. Ens preguntem: si el blau (Paradís) i el vermell (els Inferns) apareixen junts dins d’un paisatge aparentment serè, vol dir això que els dos llocs conviuen a la Terra? La mitologia en aquest quadre és explícita al títol i implícita en l’aire bucòlic del paisatge.

Nens alletant-se ens porta de nou a la mitologia, en aquest cas històrica. Les criatures alimentant-se del que podria ser una lloba ens remeten a Ròmul i Rem, al naixement del gran Imperi Romà. La grandesa del tema contrasta amb el primitivisme del dibuix, l’essencialisme cromàtic i el traç lineal.

Muses i fruites i La vida secreta exerceixen de nou un efecte pertorbador amb tocs surrealistes. De lluny, són bodegons, amb ampolles buides, una gerra de cervesa i un cistell de fruites. En acostar-nos-hi, ens sorprèn veure que la gerra és plena de siluetes de persones. Aquests contorns que podrien ser les Muses a què fa referència el títol semblen inestables per la seva repetició i ens traslladen una sensació d’embriaguesa, com si haguéssim begut totes les ampolles buides del quadre. També ens sobta que la nansa sigui una orella, entre altres detalls. En el segon quadre, la gerra té una silueta antropomorfa i la nansa continua sent una orella. Però en aquest cas hi veiem dibuixat el que sembla un fetus de color vermell, cosa que podria remetre a la vida secreta amb què es titula l’obra.

Gran Menina en l’harem pertany a la sèrie de pintures dedicada als harems. Si ens fixem en la composició, semblaria que el protagonisme del quadre recau en el que podria ser la Verge i el nen Jesús. I que l’escenari, un harem com indica el títol, és una provocació o un intent d’ajuntar les categories del sagrat i el profà, com si poguessin conviure. La idea de la virginitat s’aborda com un tema íntim amb què cada generació es torna a trobar, en el sentit de la innocència, de la puresa, d’allò que ens ve donat per la natura (amb la deessa Diana com a arquetip). Tanmateix, la paraula “Menina” ens remet a Velázquez i, des d’aquesta òptica, s’obre una altra lectura més crítica: en un harem existeix la figura de la madame, que mana, dirigeix i controla; seria la figura en negre que apareix a l’extrem superior dret. El quadre estableix un paral·lelisme entre un harem i el mercat cultural i econòmic de l’art, ja que l’art és una mercaderia i uns pocs en determinen el funcionament. Es tracta, doncs, d’un quadre complex, tant pels seus diferents estils com per la simbologia que amaga cada element. Per a Carlos Franco, un tema enmascara molts altres temes.

Potser aquest intent d’entendre les formes que existeixen al quadre pot semblar presumpció. Però la tasca ja gairebé esdevé inviable quan es tracta d’entendre el fons, la realitat total de la pintura. En aquest sentit, Carlos Franco ha escrit: “hem d’acceptar que no comprenem el rerefons del que estem veient”. A més, la complexitat de les obres i els infinits detalls permeten múltiples lectures. Tanmateix, resideix en la naturalesa humana la voluntat i la necessitat d’assimilar el que l’envolta, el que veu i el que sent, per complex que sigui. El mateix li passa a l’autor, ja que la seva pintura neix també d’aquest mateix desig de captar l’entorn.