CORO
La Galeria Miguel Marcos presenta “Coro”, una exposició que recull, per segona vegada a Barcelona, la producció de l’artista nord-americà Bill Thompson. Per a aquesta ocasió, s’ha seleccionat gairebé una vintena de les escultures i pintures més representatives dels seus últims anys.
El treball de Bill Thompson (Ipswich, EUA, 1957) parteix de la idea del monocrom. En paraules del mateix artista, el monocrom representa, alhora, una conclusió i un punt de partida davant el qual reconeix acabar desarmat, però inspirat al mateix temps, per la seva puresa i infinites possibilitats. El seu llenguatge, clarament deutor del minimalisme, s’articula principalment a partir d’objectes de poliuretà amb vida pròpia que reclamen uns colors que es troben, en ocasions camuflats, en un món aparentment caòtic i descolorit. Així, la proposta artística d’aquest creador nord-americà busca, sobretot, el plaer estètic.
En aquesta mostra, s’hi infereix una clara influència musical en el seu gest artístic. Mentre que en una sala de la Galeria les peces tridimensionals es disposen sobre la paret com si fossin notes musicals que floten, lleugeres, sobre un pentagrama imaginari, en l’altra poden apreciar-se, sobre paper, vistes parcials de les mateixes. Aquestes notes-escultures, com si fossin les veus d’un cor, dialoguen en perfecta harmonia per generar, entre totes, una música mesurada sense errors en la seva gramàtica. Amb aquest acte de desconfiguració i reconfiguració dels sentits, l’escultura es converteix en so, la pintura en escultura i la música es fa física per subvertir els límits que, habitualment, les separen.
Gràcies a la versatilitat que emergeix de la seva manera d’entendre cadascun d’aquests llenguatges, l’espai expositiu es converteix en un auditori que, encara que mut, reuneix sopranos, contralts o pintors. I en aquest espai, espectacle de la sublimitat del color i del so, l’espectador veu i escolta la música d’una pintura que es presenta en clau escultòrica. Una pintura/objecte proporcionada i brillant la forma de la qual resulta familiar però, alhora, extremament difícil de descriure. Aquestes formes configuren volums còncaus i convexos que dibuixen superfícies satinades carregades de lluminositat. Superfícies que acullen els reflexos que les envolten i en les quals l’espectador queda fascinat davant el poder, gairebé hipnòtic, per al qual van ser concebudes: la contemplació de la bellesa en el seu estat més pur i original.
