SOL-EDAD
L’obra de Rafa Forteza adopta les formes objectives heretades de la tradició per constatar les reaccions i els efectes que provoquen en el seu interior, deixant-les actuar i fusionant-s’hi. Sobre la superfície del llenç s’hi representen cercles, taques arrodonides o abreviacions. Formalment, la força de les obres de l’artista procedeix de la tensió entre les línies horitzontals i verticals, d’una banda, i dels extensos quadrats, de l’altra. Les formes amb dimensions clarament determinades, ja siguin tancades o obertes, criden poderosament l’atenció, tot atraient la mirada cap al seu interior i, de vegades, fins i tot cap a algun lloc més enllà d’elles mateixes. La tensió fonamental d’aquestes obres rau precisament en aquesta relació entre la línia i la superfície, entre el centre i la perifèria, la gravetat i la ingravidesa, entre les línies que es creuen i s’entrecreuen. Les interseccions, que apareixen de vegades en diverses capes, apunten cap al que és misteriós, cap al desconegut. En aquest precís moment cobren sentit les obres de l’artista, perquè posen en moviment no només la imaginació de l’observador, sinó sobretot l’observador mateix, sempre que aquest s’acosti a la tensió i es deixi envair per ella. Quan això passa, l’observador es veu obligat a donar voltes al voltant de l’obra a la recerca d’una perspectiva aclaridora, i, per tant, a dedicar temps a l’observació. En sortir de la seva reserva, acaba relacionant-se amb l’obra a través dels seus moviments i, finalment, s’hi identifica.
Per tant, ens trobem davant d’un camp semàntic complex i ple de matisos que enllaça amb la subtilesa de les obres de Rafa Forteza. L’acostament i l’allunyament són part integrant d’aquestes imatges, que s’alcen en un diàleg coherent amb l’observador. Habitualment es distingeix entre els rostres oberts i els tancats, és a dir, entre aquells que s’exposen lliurement a l’observació i aquells que romanen tancats en si mateixos, sempre que no es vegin exposats a una mirada atenta i implacable.
Forteza propugna començar des d’una introspecció que porta a la germinació, a través de la qual es veu que hi ha alguna cosa que un mateix desconeix de si mateix. Aquí hi ha el calat pictòric i plàstic que revesteixen moltes de les seves obres, que deixen entreveure com uns elements bàsics —la terra, el foc, l’aire, l’aigua— mostren com han modelat aquella llavor intransferible que és cadascú, encara que no sigui únicament per la introspecció.
En aquestes obres es comença a construir des de dins; no cal percebre-les des de fora, per les seves analogies amb els nostres hàbits perceptius. Els elements que compon en les seves obres van sorgint dinàmicament des dels buits, des dels espais buits. No es pot procedir a veure-les estàticament, com màscares fetes i acabades. Cal orientar l’actitud no només de qui fa l’obra, sinó també de qui la contempla, ja que si aquest, en observar-la, no està preparat, busca per la cultura allò que ja sap del que veu. El que cal fer és adonar-se que l’obra emergeix d’ella mateixa, dels seus diferents nuclis de força, cosa que imposa una visió dinàmica, que és l’única que ens pot revelar el sentit i la dimensió de l’obra.
