OBRA SOBRE PAPEL
HARENES, COMIDAS, AGUJEROS NEGROS Y DIARIO DE LA ESCONDIDA LUCHA DE UNA PIERNA CONTRA EL ESTAFILOCOCO DORADO
La galeria Miguel Marcos centra l’atenció de la nova exposició en el dibuix de Carlos Franco (Madrid, 1951). El dibuix sorgeix com un espai de recerca per aconseguir tenir la percepció del temps intern, com a materialització instantània d’ idees, sentiments, obsessions i algunes –moltes– fantasies irreverents. Per a l’artista és un material idoni per aprofundir en els mecanismes complexos de la creació, i el treballa amb la idea de l’esbós com a obra final.
En aquesta exposició pul·lulen quimeres orientals: referències al dibuix com a moviment que respira; o els harems, aquests llocs pictòrics que responen a la tradició creada per Ingres amb la seva Odalisca o els gravats de la Suite Vollard de Picasso. Els àpats apareixen, no com un al·legat nutricional, sinó com a pur plaer del gust que rememora també Le déjeneur sur l’herbe de Manet. Com a contrast, l’experiència viscuda a causa d’un accident que el va acostar a la mort, motiva l’expressió en paper de la tecnologia mèdica, amb les màquines, la mecànica i les medicines, que serveixen com a estructura i inspiració per al dibuix.
Les sèries “Harenes” i “Comidas” es basen en la presència de la mitologia clàssica i el surrealisme espanyol, pautes procedents de la seva cultura mediterrània, que es manifesta a través de la seva personal iconografia, amb un resultat que denota un estil d’especial singularitat.
En referència a «Harenes» -en paraules del mateix artista- «es crea un lloc, com a gènere pictòric, on la intimitat de les presoneres i l’ambient d’amistat entre elles, contrasta amb la situació de domini.» No es pot obviar la tradició pictòrica, representada per Ingres i abordada també per Picasso a la Suite 156 o per Cézanne al seu famós quadre Les grans banyistes.
Respecte a “Comidas”, els banquets que dibuixa Carlos Franco res sembla platònic. Més enllà dels núvols i les brillantors diamantines, es representa el pur plaer, necessitat de pura concentració. Es rememoren d’alguna forma, el luxe als àpats de les Noces de Canà de Paolo Veronese i el plaer dels senzills pícnics de Manet.
La sèrie de dibuixos en tinta “Agujeros Negros”, marquen el pas del pinzell suau oriental, a la punta roma de pinzells molt usats. La referència per a aquestes peces és el dibuix oriental, amb la immediatesa, directe, entès com el moviment que respira.
L’última sèrie és « Diario de la escondida lucha de una pierna contra el estafilococo dorado«. Fent una paràfrasi amb Aristòtil: “D’igual forma en els patiments i les llàgrimes, pot sorgir cert plaer, doncs la pena està en la carència i el plaer en el record”. Carlos Franco recrea el seu accident des d’una perspectiva subjacent, com a arrel del que és visible. El color permet la fugida del present tant per a l’artista com per a l’espectador. La tecnologia mèdica, amb els seus aparells i medicines, serveix de desassossegada inspiració per a un dibuix vibrant que explota en color. Segons Carlos Franco “L’experiència d’un tractament mèdic llarg pot configurar per al malalt, una versió de la realitat que permet la seva transcendència”.
Carlos Franco posseeix un domini de l’expressió plàstica recolzada per una llarga trajectòria, on paisatge i figura formen una unitat, inspirada per la cultura clàssica però innegablement contemporània. Entre els seus projectes, destaca la decoració de la façana de la Real Casa de la Panadería a la Plaza Mayor de Madrid entre el 1989-1992, adjudicada per concurs. El 2007 el MNCARS (Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia) va organitzar una mostra del conjunt de la seva obra gràfica, que va ser exhibida al Monestir de Silos de Burgos i més tard la gran Exposición sobre su Generación, en què va ocupar una importància central. La seva presència a fires d’art ha estat constant; i en aquest moment, la seva obra es pot veure a Art Taipei 2022, (Taiwan).
La seva obra forma part de museus i col·leccions públiques com ara: MNCARS (Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía), Madrid; Col·lecció d’Art Contemporani “La Caixa”, Barcelona; Col·lecció Chirivella Soriano, València; Col·lecció d’Arte Contemporáneo de las Colecciones Reales, Madrid; Col·lecció ICO (Instituto de Crédito Oficial), Madrid; ARTIUM MUSEOA (Museo de Arte Contemporáneo del País Vasco), Vitòria; Col·lecció Elion, Pekín y Chens Art Gallery, Taipei (Taiwan); Col·lecció Ana Serratosa, València, entre d’altres.
