NESSUM DORMA
Amb el títol Nessum Dorma, la Galeria Miguel Marcos inaugura a la ciutat de Barcelona, la primera exposició monogràfica de l’artista brasiler Renato Costa.
Nascut a Rio de Janerio l’any 1974, les seves primeres passes dins el món de l’art van tenir lloc al taller del seu pare, el pintor Manuel Costa. L’any 2005 es va traslladar a Madrid, on va realitzar estudis a la facultat de Belles Arts de la UCM.
La seva obra es caracteritza per expressar intensament les emocions mitjançant particularitats tècniques i temàtiques. Els temes clau són la relació entre el passat i l’actualitat, no només a nivell personal, sinó també en relació a la col·lectivitat. Reivindica la figuració, la subjectivitat i els sentiments oberts, convergint aquestes aptituds en un art més conceptual.
El títol de l’exposició, Nessum Dorma (Que ningú dormi) és un exercici expedit d’apropiació manifesta a una de les àries per tenor, concretament de l’acte tercer, més conegudes de l’òpera Turandot, amb música de Giacomo Puccini i llibret en italià de Giuseppe Adami i Renato Simoni.
La tensió incòmoda expressada a les obres de l’exposició, com una derivació de la interconnexió entre la història de la cruel princesa Turandot i el príncep Calaf (El príncep desconegut), amb l’esperit d’una actualitat marcada pel ressorgiment, cada cop més explícit i aclaparador, de valors arcaics i retrògrads, dins una societat sotmesa a canvis vertiginosos. La velocitat és la realitat en vigència, i és utilitzada com un instrument de salvació, d’una humanitat que patina sobre una fina capa de gel. (1)
Eros, tal com afirma l’escriptor i filòsof d’origen lituà Emmanuel Levinas,(2) “és diferent de la possessió i del poder; no es una batalla ni una fusió. Tampoc és coneixement”.
Eros és “una relació amb la condició o capacitat de ser diferent, que inclou el misteri; és a dir, amb el futur, amb tot allò que és absent del món, però que alhora té com a contingut tot allò que és…”. «El pathos de l´amor consisteix en la insuperable dualitat dels éssers». Els intents de superar aquesta dualitat, de dominar allò que és turbulent i controlar allò que no té fre, de fer previsible allò inescrutable i d’encadenar tot allò que sigui erràtic, suposen la sentència de mort de l’amor. Eros no sobreviu a la dualitat. Pel que fa a l’amor, la possessió, el poder, la fusió i el desencís són els quatre Genets de l’Apocalipsi.
(1) Tal com va esmentar l’escriptor nord-americà Ralph Waldo Emerson: “quan algú patina sobre una fina capa de gel, la salvació es la velocitat”
(2) Emmanuel Levinas. Le temps et làutre, París, Presses Universitaires de France, 1991, pp. 81 y 78 (trad. Esp.: El tiempo y el otro, Barcelona, Paidós, 1993
