LEZAMAR
LEZAMAR:
“UN CARGOL NOCTURN EN UN RECTANGLE D’ AIGUA»
Han passat divuit anys des de la meva primera exposició individual, Poemes de llum, una proposta influïda per la poesia d’Emily Dickinson i els espais de San Francis. Aleshores buscava una mimesi amb els versos de la poeta nord-americana, per la seva obsessió per aconseguir que la paraula i el poema siguin, més que no pas signifiquin; on allò no dit, els espais en blanc, la insinuació i l’ambigüitat assoleixin en el discurs tant valor com allò explícit.
Sense haver deixat del tot enrere aquestes maneres d’entendre el que per a mi és pintar, arribo a Lezamar, “fer a la manera de Lezama”, que és: com el camí hipertèlic* de la imatge travessa el mirall de la causalitat aristotèlica per conformar l’espai invisible, gràcies a una simultaneïtat barroca, en una teranyina.
Lezama Lima, poeta cubà, sobirà de l’hermetisme més absolut, transforma la paraula en imatge per descontextualitzar-la: utilitza la imatge per desfer-se de la necessitat significant de la paraula, la qual queda així lliure per comunicar una realitat d’invenció pròpia. En paraules de Lezama: “Com que la veritable naturalesa s’ha perdut, segons Pascal, tot pot ser naturalesa. El meu objectiu és substituir naturalesa per imatge.” (Lezama fa un Malévich).
A Lezamar, utilitzar el color en el sentit suprematista** del terme, estructurant i consolidant l’obra pictòrica, és el camí hipertèlic, “l’acte que venç tot determinisme per anar més enllà de la seva finalitat”.
Quan, davant l’observació d’una de les pintures, una taca blava esdevé una balena nedant en les profunditats oceàniques, això és la vivència obliqua. En paraules del pintor cubà: “El que m’agrada i em sorprèn són les inaudites tangències del món dels sentits, allò que he anomenat la vivència obliqua, quan el timbre del telèfon em causa la mateixa sensació que la contemplació d’un pop en una gerra minoica”.
Les sudoracions que reprodueixo en les meves obres són la formació d’un espai quàntic, del ser aquí però estant allà, cosa que no és altra que el barroquisme utilitzat per Lezama com a espai de simultaneïtats. “Per a mi el barroquisme és una condició molt nostra, una condició molt americana. Jo diria que dos elements precisen les condicions del nostre barroc: la simultaneïtat, és a dir, allò que per als europeus és successiu per a l’americà és simultani i li produeix un torbament en el pensament”.
Tot això, regit per l’espai de la teranyina: “l’aranya crea un espai que és l’electricitat de la tecla, la seva comunicació amb l’espai invisible, i aquest àmbit és superior al de l’home, perquè ella mateixa el segrega i elabora. L’home també ha de segregar el seu espai”.
Lezamar és, en aquesta exposició, recórrer els camins lezamians per configurar el nostre propi espai creador. La meva ambició és que aquesta exposició susciti en els espectadors allò que Lezama admirava en un escriptor: “Que mani forces que l’arrosseguin, que sembli que el destruiran. Que s’apoderi d’aquest repte i dissolgui la resistència. Que destrueixi el llenguatge i que creï el llenguatge. Que durant el dia no tingui passat i que a la nit sigui mil·lenari. Que li agradi la magrana que mai no ha tastat i que li agradi la guaiaba que tasta cada dia. Que s’acosti a les coses per apetència i que se n’allunyi per repugnància”.
Cristóbal Ortega
*Hipertèlia: Desenvolupament excessiu d’un òrgan que fa que perdi la seva funció. Per exemple, els ullals del mamut.
**Suprematista: en el concepte de Malévich que defensa una pintura plenament pura; la pintura és un mitjà per construir formes noves.
Nota: les cites en negreta pertanyen a converses de Lezama al llibre Així parlava Lezama Lima (Ciro Bianchi Ross), Col·lecció Sur, 2010.
