GRID PAINTINGS
El pintor minimalista anglès Alan Charlton (Sheffield, Anglaterra) va descobrir el seu propi camí artístic l’any 1969. Era el seu primer any a la Royal Academy School de Londres –després d’haver iniciat estudis a l’Escola d’Art de la seva ciutat natal i d’haver passat per la londinenca Camberwell School of Art–, quan va decidir realitzar un conjunt pictòric amb materials no artístics. Va anar a una serradora i va seleccionar unes taules quadrades amb un gruix de 4,5 centímetres. Després va anar a la drogueria i va comprar una sèrie de pots de pintura industrial. Cada quadrat era d’un color: vermell òxid, marró, verd, negre, blanc i gris, assolint així els objectius perseguits pel seu autor: sense trompe-l’œil ni cap mena d’il·lusionisme, directe i amb aire urbà. Finalment, optarà per reduir la gamma cromàtica a un sol color, el gris, considerat en el món de l’art com un no-color.
Charlton continuarà la seva obra –fins avui– amb mòduls de 4,5 centímetres de profunditat i separats per espais de 4,5 centímetres, superfícies monocromes grises. Segons el mateix artista, “utilitzo aquestes dues constants per descobrir diferents maneres de concebre la meva obra. Les pintures no estan concebudes amb el marc rectangular tradicional, sinó amb l’espai complet de l’habitació que ocupen, de manera que l’espai on es troben forma part de l’obra”.
A finals de 2003, Alan Charlton va realitzar la seva primera exposició individual a Espanya, a les galeries Miguel Marcos (Barcelona i Saragossa), encapçalada per l’epígraf: “Vull que les meves pintures siguin: abstractes, directes, urbanes, bàsiques, modestes, pures, simples, silencioses, honestes, absolutes”. Un títol que era, també, una perfecta declaració estètica dels objectius de l’artista.
L’any següent, Charlton va exposar a la famosa mostra col·lectiva organitzada pel LACMA de Los Angeles –itinerada després al Miami Art Museum–, sota el títol “Beyond Geometry” –“Més enllà de la geometria”.
Amb motiu de la primera mostra de Charlton a la seu barcelonina de la galeria Miguel Marcos, el crític d’art i membre fundador de Dau al Set, Arnau Puig, va escriure: “pintar no havia de ser ni significar res més que pintar. Els colors, gràcies als constructivistes russos, van quedar desacralitzats. Davant aquesta idea de la puresa cromàtica, assolida progressivament, potser el millor to és el gris; allà hi caben totes les sensacions i tots els matisos de la calma de l’esperit. Aquesta és l’obra de Charlton: no el no-res filosòfic, dramàtic, existencial, sinó el no-res”.
No deixa de sorprendre que un estil tan lacònic com el minimalisme, nascut a finals de la dècada de 1950 a Nova York com a reacció a l’expressionisme abstracte, amb tants punts en comú –ús de la geometria, abandó de la metàfora, repetició de motius, igualitarisme dels components, colors monocroms, superfícies neutres i materials industrials–, hagi donat tantes i tan magnífiques obres.
L’univers d’Alan Charlton, compost per geometries i subtils gammes de grisos que no reclamen l’atenció immediata de l’espectador, ens convida a centrar-nos en la puresa d’un acte pictòric que integra l’espai del seu entorn, convertint aquest “totum” en instal·lació espacial. Si el compositor John Cage, inspirador del moviment minimalista, jugava amb el silenci per apreciar la música, Charlton realitza la mateixa proesa amb la seva pintura. El minimalisme de Charlton no significa eliminació de “distraccions pictòriques”. Al contrari, ens obre un nou món de silencis, d’espiritualitat cartesiana, en què les seqüències espacials ens revelen, com si es tractés d’una radiografia, els interiors, la intimitat estructural i fins i tot l’ànima del veritable acte pictòric.
