DIÁLOGOS. BEUYS – BROSSA
Què tenen en comú Joseph Beuys (1921-1986) i Joan Brossa (1919-1998)? Aparentment, poc. Tots dos van ser seduïts pel pathos del material, la substància altra del positivisme científic. Ambdós situen l’art fora de l’escena habitual i conreen la pluridisciplina. Beuys sublima, Brossa deconstrueix. Beuys pretén sacralitzar les relacions socials mitjançant la comunió amb la natura, la deshumanització a través de l’animalització. Beuys és el xaman, Brossa el prestidigitador. Beuys s’encapsula en la gàbia-galeria i mostra la història de l’art a una llebre morta, sense ironia, amb el rostre untat de mel i pa d’or. Brossa es reclou al seu pis del carrer Balmes, sobre una muntanya de retalls de diaris, i surt religiosament cada capvespre a la seva sessió de filmoteca. La pedagogia alternativa de Beuys s’enfronta a l’academicisme de Brossa.
Beuys vesteix el seu art amb una mitologia feta a mida: durant la Segona Guerra Mundial, el seu avió cau abatut a Crimea. És trobat per una tribu nòmada de tàrtars, untat de greix animal i embolicat amb feltre. Renaix mitjançant aquest mètode tan efectiu com simbòlic, abandona la seva vocació de pediatre i s’encamina cap a la senda de l’art.
Brossa és mobilitzat durant la Guerra Civil al front republicà de Lleida. Allà, diverteix els seus companys amb trucs de cartes i històries insòlites. En acabar la contesa, és enviat a fer el servei militar a Salamanca. Allà descobrirà Freud, l’automatisme psíquic i les imatges hipnagògiques —elaborades a través de somnis conscients. El poeta pastisser de Sarrià, J. V. Foix, el introduirà en la disciplina poètica, mentre que Joan Miró —a través del barretinaire i mecenes Joan Prats— l’endinsarà en l’automatisme psíquic i l’antiart.
Beuys estudia amb profusió Jung, Leonardo da Vinci i sobretot James Joyce. De Novalis pren la sentència “tothom és un artista”, i de Steiner, els aspectes més socials de les ciències naturals, com el comportament de les abelles. La seva ment elabora un animalari a mida, recuperant la tradició mística alemanya, l’espiritualitat expressionista i la utopia social dadaista.
Brossa, mentrestant, realitza el seu primer poema objecte: un tros de paper de xarol, recollit de les escombraries i exposat, tal qual, sobre un suport. Descobreix el cinema, l’òpera i el ballet. S’inicia en el teatre i escriu els seus primers guions. També col·labora amb el grup Dau al Set, un moviment d’avantguarda que enllaça el surrealisme de preguerra amb els corrents contemporanis, recorrent a l’estètica del màgic, el primitivisme, l’automatisme i el collage.
Beuys orientarà la seva carrera cap a la pràctica política, cosa que li valdrà ser expulsat com a professor de plàstica monumental, mitjançant iniciatives com l’Organització per a una Democràcia Directa a través del Referèndum, la Universitat Lliure Internacional per a la Creativitat i la Recerca interdisciplinària, o plantades massives d’arbres. Aquesta manera de veure l’art com a motor de canvi social i transformació ideològica el convertirà en un dels pares del nou art gestat a inicis de la dècada dels seixanta.
Brossa trigarà una mica més a ser reconegut públicament, fins al 1986, data de la seva primera antològica a la Fundació Miró de Barcelona.
Beuys i Brossa han exposat en institucions com l’IVAM de València o el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia de Madrid, però mai havien coincidit en un mateix espai. Aquesta, doncs, és una oportunitat especial per a la reflexió i el diàleg artístic de dues de les figures destacades de la creativitat contemporània.
