CARTOGRAFÍA NOCTURNA
L’exposició presenta una selecció del treball dels dos últims anys. L’obra de major format, Cartografia nocturna (200 x 400 cm), està integrada per dues peces que s’acoblen en un ritme unitari. Una xarxa gestual que defineix un àmbit a manera de constel·lació simbòlica. Els traços perfilen uns espais de caràcter intersticial, on la dialèctica figura-fons estableix ressonàncies visuals a partir d’un buit actiu. Les imatges dels seus quadres sorgeixen per superposició o per al·liatge iconogràfic, en un precipitat pictòric que busca mostrar també les empremtes del propi procés de creació.
Una proposta que ha rebut la denominació d’“expressionisme conceptual” per part del crític nord-americà Donald Kuspit. Abstracció i figuració semblen postular un punt de trobada en un equilibri lúcid. “Com a pintor interessat en els mapes, Patiño entén que tot és un signe, quelcom que ha de ser llegit i desxifrat. En aquest sentit, la realitat es transforma, entre altres coses, en un estat constantment en desenvolupament de signes ocults”, escriu John Yau en un text sobre la seva obra.
L’artista ha expressat a través d’aforismes un apropament al procés d’abstracció que desplega en les seves obres. Els escrits de Mapa ingràvid estan formats per reflexions fragmentàries que giren al voltant del procés de creació i les seves metamorfosis. En ocasions ha parlat d’una memòria líquida de la imatge. Mapa i territori troben una forma d’expressió unitària en la seva pintura, feta de troballes i superposicions. Antonio García Berrio ha desenvolupat una lúcida interpretació de Caosmos. Cruïlla i espai simbòlic, el llibre on Antón Patiño va combinar pintures amb aforismes, imatges i escriptura en un diàleg obert.
Els meandres onírics de les seves obres, les xarxes lineals que s’estenen pels seus quadres, les presències de signes en expansió, les empremtes de processos aleatoris: el pintor ha parlat de la terra de l’inconscient, matèria del somni i instant ritual, laberints d’acció gestual, constel·lacions fluides, el quadre com a superfície de germinació, espais intersticials cohesionats pel vertigen d’un buit actiu.
Escriu Andrés Sánchez Robayna en el text que dedica a l’artista titulat Imantacions: “Assistim en l’obra de Patiño a semblants ‘expansions fluídiques’, a la navegació per aigües o mars interiors. Pintar és fluidificar. Les imatges brollen a partir de la fluïdesa dels signes, de la seva humitat originària. I, com en el cas de Henri Michaux, el que la pintura cartografia és un paisatge interior: pulsions, forces, moviments de la interioritat. (…) Totes les pintures de Patiño podrien titular-se justificadament cal·ligrafies neuronals. Assenyalava en el seu moment Fernando Castro Flórez, amb raó, que els signes de la pintura de Patiño són ‘dibuixos pulsionals que tendeixen a l’emblemàtic’.”
“La pintura és el mapa del caos cartografiat en la matèria. La pintura és mapa i territori, superfície i concepte”: escriu Antón Patiño en un dels aforismes de Mapa ingràvid.
