Miguel Ángel Campano (Madrid, 1948 – Cercedilla, 2018) va ser una de les figures centrals de la pintura espanyola dels vuitanta. Als anys setanta es trasllada a París, on la seva feina va aconseguir un gran impuls i maduresa.

Influenciat per la tradició pictòrica de mestres de la pintura francesa com Delacroix, Poussin o Cézanne, Campano es mou en una tensió constant entre l’abstracció i la figuració, sempre des de l’experimentació amb diverses tècniques, temàtiques i materials. La seva obra configura una estètica d’extrems i contrastos, on hi conflueixen propostes pròpies de la tradició minimalista i les avantguardes històriques, relacionades amb el constructivisme i el suprematisme.

La seva obra forma part de museus i d’importants col·leccions publiques com: Artium Centro – Museo Vasco de Arte Contemporáneo (Vitòria); Colección Los Bragales  (Santander); MNCARS  – Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid); Centre Georges Pompidou (París, França) o Fundación Juan March (Madrid).